Últimament llegeixo a les xarxes socials i en alguns mitjans de premsa escrita, la paraula provincià o provincians, utilitzada en terme despectiu contra algunes iniciatives o actituds engegades o viscudes a la meva ciutat. Seré més concret, per exemple tota la feina d'esprémer el suc al rodatge de la producció televisiva Joc de trons, que l'Ajuntament de Girona ha fet de cara a treure'n un rèdit turístic o mediàtic i que ha estat vist per alguns conciutadans com una manera de fer ridí?cula i pretensiosa. Segurament, com sempre, les coses es podrien fer molt millor i algunes decisions no deuen haver estat del tot encertades, però que les crítiques per potenciar la ciutat sorgeixin del mateix entorn que en pot sortir beneficiat, és molt més provincià que els que titllen de provinciana aquesta actitud de treure pit i partit d'allò que seria d'idiotes no fer-ho.
Analitzant una mica d'on vénen els dards, un s'adona que, com sempre, surten del mateix col·lectiu a on van dirigides les crítiques. És a dir, que una part del món intel·lectual, cultural o polític de la ciutat critica l'altra part, per les iniciatives que es prenen en aquests àmbits. I aquí un s'adona que finalment no s'ataca l'activitat, sinó a aquells que l'han pensada. I no es critica la iniciativa en si, sinó el fet que no hagi sortit de la seva pròpia fàbrica de propostes i per tant, finalment l'activitat que es critica és l'excusa per atacar les ments pensadores que n'assumeixen la responsabilitat en aquest moment. I com ja he dit, no hi ha res més provincià que titllar de provincià allò que tu has decidit que és provincià per que no ho ha ideat el que en aquell moment és jutge de provincians! Un drama molt antic que esdevé comèdia des de fa molts anys. Molière ho il·lustra perfectament en una de les seves comèdies curtes més divertides: Les precioses ridícules. Unes joves i rústiques del camp que arriben a París amb aires de menjar-se el món i de construir-se una imatge culte, molt més culte que els que ho són de veritat.
Però la diferència entre Molière i els crítics que avui critico, és que el genial dramaturg dibuixa un col·lectiu d'incultes que volen ser més savis que els savis autèntics; i en canvi nosaltres hem de conviure amb la critica d'aquells savis de província que esgarrapen a d'altres que també ho són, i per tant és una lluita estèril i gens productiva. Un combat dialèctic fratricida, on els que abans manaven ara destrueixen als que manen, criticant allò que segurament ells finalment també haurien fet.
Ho reconec, avui m'ha sortit l'escudella una mica espessa, però és que finalment estic intentant aportar llum a unes actituds totalment impròpies de gent culta i que són generadores de res. I quan els nostres esforços són per destruir, en lloc de construir, siguin a través d'una sèrie de televisió que jo mai he vist però que de participar a la se?va festa estic encantat, sigui a través d'unes flors al carrer, o mitjançant un entramat de festivals de totes mides, preus i objectius, ja em diran vostès si això no és cosa provinciana. Què hi ha més de mal provincià que sembrar mala herba en el camp on un dia tu hauràs de tornar a llaurar? I a la capital es freguen les mans!
