Érem joves, molt joves, i el daltabaix tràgic d'una guerra va marcar-nos amb uns records profunds d'aquells anys que, després, varen quedar anomenats històricament com Guerra Civil Española. Els llibres investiguen les causes d'aquell enfrontament, l'expliquen amb detalls, es recorden les conseqüències de l'exili dels vençuts. Es procura mantenir la memòria històrica, per avergonyir-se'n i aprendre'n, tots plegats. També hi ha la memòria personal de cadascú, de la seva circumstància precisa.
Ara recordo aquella nostra infància amb privacions derivades de tot estat de guerra, començant per allò relacionat amb l'alimentació. Hem de renovar i proclamar l'estimació envers els nostres pares, que ?entremig de tantes dificultats varen aconseguir que la vida continués, superant estretors, escassetats i els laberints d'aquella paraula, estraperlo, que esclavitzava el dia a dia de la societat civil, soferta i innocent de tot allò que es discutia -morint i matant- a Belchite, a l'Alcázar de Toledo, a la serra de Pàndols, a l'Ebre. Anàvem creixent i d'una manera o altra aquella Guerra Civil Espanyola es va acabar, però la pobresa alimentària continuava i, llavors, ja no se'n veia el final. La postguerra va portar també una greu preocupació per als nostres pares: fa mal al cor quan les criatures han de créixer i no hi ha menjar. L'invent de la targeta de racionament subministrava un mínim del mínim, sempre a criteri de les autoritats. La targeta es deia Colección de cupones i l'organisme era la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes. Col·loquialment abastos. El cor dels nostres pares continuava fent mal. La targeta de racionament va continuar fins a 1952: aquell any es va celebrar a Barcelona el XXV Congrés Eucarístic Internacional, com un inici de venir molta gent de fora, i era qüestió de no ensenyar gaire les misèries, com era una targeta que ens racionava els aliments. Amb els anys l'alimentació es va anar normalitzant. Els qui érem joves, en aquella època, portem un aprenentatge de valors bàsics, una experiència, que en certes ocasions ens remou alguna consciència, com una viva herència dels temps de pobresa i necessitat, presents en aquell dia a dia.
Rebobinada aquella època (que vulgues no vulgues, ha existit) ara hi ha fets i notícies que ens toca de llegir amb mal al cor. És el cas recent d'aquests ramaders que davant d'una circumstància desfavorable als seus interessos han realitzat la seva protesta llançant 4.000 litres de llet a un descampat de Llers, comarca de l'Alt Empordà, una protesta ben vistosa amb llum i taquígrafs. A l'entorn d'aquest fet deuen haver-hi -és clar que hi són- uns temes molt servers de contractes no complerts, importació incongruent, preus mal tractats, administracions adormides, i qui sap quantes problemàtiques més. Tot això, superat aquest moment vistós i dolorós, algú haurà de valorar-ho. El que dol ara és el menyspreu d'un producte d'alimentació que hauria sigut molt ben rebut al Banc dels Aliments que, precisament, ara mateix té greus mancances del mateix producte. Des del Banc dels Aliments s'ha informat que necessiten 200.000 litres de llet més dels que recullen. Tot ha succeït aquí mateix, on molta gent amb autoritat s'omple la boca amb l'estat del benestar, del progrés i del model de societat.
Des d'aquella nostra llunyana infància, austera per no dir pobra, potser el que portem més endins, més après, és allò que ens fa mal al cor sempre que algú emprèn el camí de la rebentada.
