Una visita de negocis

23.05.2016 | 00:00

L'altre dia vaig coincidir a l'ascensor amb dos comercials de no sé quina empresa. Mentre pujàvem sense dir res, mirant al sostre i comptant el temps que faltava per arribar, em vaig fixar en ells dos, de passada, mirant pel mirall, tal com se sol fer en els ascensors. El noi portava vestit fosc i corbata, una indumentària massa elegant per a una visita professional. La noia portava un vestit més "casual", però també anava ben vestida. Encara que aquell dia plovia a bots i barrals, ells no portaven paraigües ni impermeable, així que estaven xops. La noia mirava uns papers amb aplom, i de tant en tant em dirigia una mirada de reüll, també a través del mirall. Semblava molt segura de si mateixa. El noi, en canvi, estava molt nerviós. Mirava a terra, després mirava al sostre, després em mirava a mi i immediatament desviava la vista. Devia ser novell.
Aquells dos comercials anaven al mateix pis que jo. Vam sortir junts de l'ascensor. Van preguntar on era el pis D. Els vaig dir que allà davant i que era casa meva. "Llavors hem de parlar amb vostè -va dir la noia-. Per la recla?mació". "¿La reclamació? Quina reclamació?" La noia va mirar els seus papers. Després em va preguntar nom i adreça. Els ho vaig dir. "Doncs sí, vostè ha fet una recla?ma?ció a la companyia elèctrica. Li han cobrat de més per una incidència en el cobra?ment de la calefacció". Jo no entenia res. Vaig intentar recordar si havia fet una reclamació. No, no l'havia fet. "Està molt clar, aquí ve tot", va repetir la noia mirant de nou els seus papers. I llavors la noia va fer un pas cap endavant i es va col·locar davant de la porta. "Si ens permet entrar, copiarem les seves dades, vostè signa la sol·licitud i li retornarem els diners".
I llavors ho vaig entendre tot. La vella estafa del cobrament indegut. Amb l'excusa de signar una carta de reclamació en la qual hi haguessin totes les teves dades (la domiciliació bancària, el teu NIF, el número de contracte), t'encolomaven uns serveis que no havies demanat o et canviaven les condicions del contracte. Fins i tot et podien canviar de companyia sense que tu sabessis res. No era la primera vegada que m'havia passat. Des del primer moment me n'hauria d'haver adonat. Qui t'enviarà dos comercials per tornar-te uns diners que t'han cobrat per error? Cal ser molt il·lús per creure això. Si et cobren alguna vegada per error i tu te n'adones, hauràs de perdre hores i hores en trucades i en reclamacions que a sobre et costaran més diners. Són les regles del joc.
Però adonar-me de l'engany no em va ?facilitar les coses. Més aviat al contrari. Vaig ?tornar a mirar aquells dos falsos comercials que deien representar una companyia ?elèctrica. Ara s'havien apartat una mica de mi. La noia va dir alguna cosa al noi sobre el ?contracte número tal i tal de l'habitatge tal i tal. Parlava amb aplom: estava clar que ?coneixia el seu ofici. Però el noi s'havia posat encara més nerviós. En comptes de contestar la noia, em va somriure amb un somriure que ?resultava massa aparatós. Vaig imaginar que havia estat assajant aquell somriure fent-se selfies davant del mirall d'un altre ascen?sor, o potser a lavabo. Vaig notar que tots dos estaven deixant un bassal d'aigua a terra, de tan xops com anaven. Potser els prohibien portar paraigua en les seves visites professionals.
Quant els pagarien per fer allò? I en concepte de què? Vaig pensar en la sang freda que requeria fer el que estaven fent (una sang freda que el noi no tenia), i més quan pujaven amb la "víctima" a l'ascensor, en aquells vint o trenta segons que havíem passat junts allà dins. Estava clar que per a ells jo no era una presa, sinó simplement un objectiu comercial, algú que els permetia tenir una feina més o menys estable i guanyar-se uns euros, no molts. Però tot i així, ells sabien que res del que deien era veritat i que la seva visita costaria diners. Què els explicaven als seus amics? I com definien el seu treball quan li explicaven la seva vida a algú en un bar? M'hauria agradat saber-ho. I què passava quan els tocava visitar una àvia que malvivia amb una pensió, o una mare amb diversos fills i pinta de tenir una feina tan precària i mal pagada com la seva? En aquests casos, les deixaven anar sense estafar-les i triaven altres víctimes? O així i tot continuaven endavant amb elles?
Quan els vaig obrir la porta de l'ascensor, totes aquestes preguntes ressonaven encara al meu cap.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema