Les vacances d'estiu

22.06.2016 | 09:50

L'etimologia de la paraula «vacances» ve del llatí, del verb «vacare», que significa quedar-se lliure, desocupat, vacant, i el significat preludia un plasent espai de temps buit, dedicat a l'oci, en què les persones poden dedicar-se, lluny de la tasca laboral, a fer el que més els agradi; per uns viatjar, altres anar a la segona residència o sojornar en el poble prenent la fresca. També últimament hi ha persones que trenquen en trossos de temps els dies de vacances i els distribueixen pel calendari segons les seves necessitats, acostumen a guardar-se uns dies per anar a esquiar o anar a descansar quan la multitud torna a la feina.

En molts països el període vacacional es correspon als mesos de juliol i agost (els més xafogosos), però en l'hemisferi sud tenen l'estiu al nostre hivern i deixen de treballar els mesos de gener i febrer. El país que menys vacances té és el Japó, només 10 dies a l'any i alguns treballadors hi renuncien, per aquest motiu el govern les ha fet obligatòries perquè hi havia massa casos de malalties psíquiques per excés de treball.

De petit en el meu poble, Arbúcies, no existien les vacances per a la gent adulta, sols per als escolars; la gran maquinària industrial de les carrosseries i d'algunes petites torneries es parava en els tres dies de festa major; al cap d'uns anys ho allargaren a una setmana deixant llibertat als treballadors per si volien assistir a la feina remunerada després dels tres dies de festa. No recordo mai la botiga dels pares tancada per vacances (ni la de cap altre comerç o bar) però sí que és cert que el pare al tombant de l'estiu s'agafava uns dies de descans i anava a Sant Feliu de Guíxols d'on és oriünda la part paterna de la meva família. Molts treballadors aprofitaven els dies de solaç per donar una forta embranzida als horts i les vinyes preparant-les per a la verema i les sembres de la tardor, en especial la de les faves que es plantaven per Tots Sants.

En el mes de juny arribaven al poble, a Arbúcies, els senyors, així els denominàvem els vilatans. Mai cap d'ells va relacionar-se amistosament amb els nadius, excepte una noia jove, la Lídia, que acabaria militant en el PSUC, aquesta sí que adoptà un postura més caritativa que sincera i cordial amb nosaltres i com que era maca i simpàtica ja ens conformàvem. Les senyores confiscades al poble, mentre el marit feia el «Rodríguez» per Barcelona, durant tres mesos (només romania en família unes setmanes del mes d'agost) venien a comprar a la botiga i xerraven amb la mare. Ella les atenia amb mirament i les tractava sempre de vostè.

Com que Arbúcies pertany a la Catalunya antiga, a la Catalunya profunda, ens sentíem indígenes quan arribaven, tan moderns i tan ben vestits, els senyors amb els seus cotxes, especialment les senyores competien entre elles per quina era la més elegant o portava el vestit més atrevit. El rector del poble obligava als nens a que si veiem una dona amb vestit sense mànigues i escotada li havíem de dir: «senyora miri què li ha caigut» i quan la pobre dona buscava el què li havia caigut, li recriminàvem: «Li ha caigut la vergonya». El rector en els tres dies de dolor de setmana santa ens manava anar pels carrers fent sonar les matraques a fi de matar jueus. Així ha sortit de xarbotada la meva generació.

Algunes persones del poble volien «alternar» -així es deia- amb els estiuejants per millorar el seu estatus social i alguns ho aconseguirem, però era un fet socialment mal vist, perquè no s'estimaven als senyors, malgrat que alguns de la vila a l'estiu treballessin per ells: dones de fer feines, algun jardiner i paletes, com també llogaven, si tenien convidats, a una cuinera. També algunes botigues de queviures en sortien beneficiades, no obstant en general no anaven massa granats i solien regatejar. Alguns estiuejants fanfarronejaven de diners, però la seva riquesa era aparent, més d'una vegada algun pagès els havia enxarpat robant tomates o pomes. Sí que entre els senyors n'hi havia de rics que portaven varies minyones, un, fins i tot un xòfer.

Els senyors feien vida a part, tenien els seus espais, la seva piscina, les seves sales d'esbarjo, la pista de tenis, eludien el contacte amb la gent del poble. No recordo cap acte conjunt, això sí ens permetien un dia d'estiu visitar la piscina perquè feien demostracions acrobàtiques. Els senyors mai s'implicaren en cap activitat festiva o cultural del poble, el seu desdeny de classe social privilegiada era odiós. Perquè si la societat et dóna, hom moralment ha de donar; es tracta d'un intercanvi de drets i deures.

Quasi tots els senyors parlaven en castellà, la Lídia no, ni les seves germanes, i això que el pare era del règim. Nosaltres estàvem joiosos d'ajudar els fills dels senyors i en fèiem ostentació. La Lídia, com ja he dit era maca, simpàtica, també era decidida i s'havia descarregat de certs prejudicis, va relacionar-se amb l'escriptor Josep Pla, el millor narrador català, i gràcies a ella el vaig conèixer fins férem un viatge per les Guilleries i em digué que em tocava a mi escriure el trajecte, cosa que he fet abastament. La Lídia no es va atrevir a venir, fet que disgustà a l'escriptor, puix li agradava aquesta noieta.

La gastronomia és un capítol a part i un elogi als senyors que trencaren la monotonia en la cuina. Ells introduïren menges de confecció ràpida i amb productes barats, adaptats al temps canicular.

Actualment en la mesura que s'allarga la crisi s'escurcen o anorreen les vacances, cosa que perjudica a tothom, menys els rics, i en especial a la classe mitjana acostumada a sojornar un mes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema