Dilluns vam saber la dada d'atur enregistrat a Espanya: a finals de juny hi havia 3.767.054 persones inscrites a l'atur a les oficines de l'administració pública. L'atur va baixant de forma continuada des del seu punt àlgid el febrer de 2013, moment en el qual vam arribar als 5 milions d'aturats enregistrats. Per tant, des de llavors s'han creat entorn d'1.300.000 llocs de treball, a raó de 430.000 nous llocs cada any. El nombre d'afiliats avui és de 17,76 milions, lluny dels 19,49 que hi va haver a la meitat del 2007, però en línia amb el que hi havia l'any 2005. Els dos milions d'afiliats que falten per arribar al punt màxim d'ocupació van ser un producte de la bombolla immobiliària. La taxa d'atur és extremadament variable en el conjunt de la geografia espanyola, des del 37% que hi ha a molts municipis de Cadis al 5,9% que hi ha a Calvià, el 6,2% de Pozuelo de Alarcón o el 6,99% de Besalú. A la Garrotxa ara les empreses ja prenen treballadors d'altres, un fet que constata que ja s'ha arribat a la plena ocupació. En una economia eficient els treballadors de zones amb alt atur emigrarien cap a zones de plena ocupació, tal com va passar amb la gran onada d'emigració dels anys 2000 amb emigrants exteriors; si això no passa és per qüestions culturals, perquè no hi ha facilitats per obtenir habitatges a preu raonable o perquè hi ha altres condicionants econòmics que desincentiven l'esforç de sortir lluny a cercar treball.
Fa poques setmanes parlava de la renda bàsica universal, de la necessitat de no deixar ningú sense assistència, però allà apuntava també que podia passar que, si una família entra durant un període llarg en la renda mínima universal, quedi fora de l'ascensor social i sotmeti la seva descendència a la renda bàsica per sempre més. Per altra part, no és segur que un estat del benestar pugui satisfer un sistema així per molt temps, car avui ja veiem que els ingressos de la seguretat social no augmenten tot i que sí ho fan els afiliats, una mostra que indica que molts nous treballadors no cotitzen o ho fan molt poc.
Per tant, qualsevol societat del benestar ha de ser sostenible equilibrant els ingressos amb les despeses, sigui en el règim que sigui, tant en una economia liberal com en una economia comunista i no s'hi val inventar arguments per enganyar unes matemàtiques que acaben essent infal·libles. La mateixa seguretat social basada en pagar les pensions en base als cotitzants dels treballadors actuals és un engany, una mentida que ens hem volgut creure basada en hipòtesis que ara s'ha vist que eren falses: el creixement indefinit d'ingressos a la seguretat social.
Llavors, és raonable continuar demanant una renda bàsica que no es podrà satisfer? No és molt més raonable parlar del dret al treball associat al deure? Es pot aguantar un sistema amb milions de ciutadans sense treballar? Esteu segurs que els treballadors que treballen de forma dura acceptaran pagar a altres perquè no treballin? Algunes respostes a tot això es troben en la teoria del Treball Garantit, elaborada per l'economista americà Hyman Minsky. La solució consisteix en un nou treball públic amb un salari fix que coincideixi amb el salari mínim establert. Com que és un treball d'últim recurs no té una incidència directa en l'augment de salaris de la resta de l'economia, és a dir, no aporta cap pressió inflacionista. Per altra banda, el treball garantit funciona com un estabilitzador econòmic: quan l'economia es dinamitza les empreses del sector privat contractaran a treballadors del Treball Garantit i, a la inversa, quan l'economia s'alenteix els treballadors sobrants del mercat de treball passaran a engruixir el Treball Garantit.
El Treball Garantit no pot ser un instrument miraculós, però sí que pot ajudar com a concepte a resoldre els últims llocs de treball que no es podran crear per ser de massa baixa qualificació. En tot cas s'ha de veure en un context més ampli de la solució del treball futur en una aplicació per exemple de la Flexiseguretat que tenen a Dinamarca, on un aturat és tutoritzat per un tècnic que el condueix en la millora de formació durant el temps que faci falta per finalment obligar-lo a agafar un treball determinat. Una altra forma de Treball Garantit podria ser el complement de salaris de determinades feines difícilment competitives, com hem citat sovint aquí, com la gestió forestal, l'atenció a la gent gran, la recollida d'escombraries porta a porta i certs treballs manuals que han de competir amb països emergents.
Sigui de la forma que sigui la societat ha d'aconseguir que tothom participi en la sostenibilitat del sistema, no només rebent, sinó també aportant, tant des del costat voluntari com des de l'obligatori. És impossible sostenir una societat ociosa a menys que tingui una riquesa natural gratuïta i el futur indica que anem cap a un sistema amb menys llocs de treball, fet que exigeix que posem molta més imaginació tant en el repartiment del mateix com en la creació dels més difícils de crear.
Seria bo que la nova socialdemocràcia deixi enrere tabús que no porten enlloc i aposti per una societat del benestar sostenible econòmicament amb l'aportació de tothom, dels rics, evidentment, però també de la resta, i això ens condueix al concepte del deure associat al dret a treballar. Si no us agrada, poseu-li el nom de Treball Garantit.
