jean Claude Piris, exdirector general dels serveis jurídics de la Unió Europea, va deixar ben clar que «res és més il·lusori que la secessió de Catalunya» («Cataluña y la Unión Europea», El País, 29-8-2015). L'opció independentista és legítima. És l'opció de les CUP: la independència de Catalunya només té sentit fora de la UE, de l'euro, de l'OTAN i de l'ONU. El nacionalisme jacobí català, el sobiranisme i l'independentisme, en el seu desafiament a la Constitució espanyola i, en conseqüència, als Tractats europeus i als Tractats internacionals, han portat Catalunya a un carreró sense sortida. La «unió amb Europa i separació amb Espanya» del batxiller Puigdemont-tant una com l'altra- són totalment il·lusòries.

Per un moment cal retrocedir en el temps. Rovira i Virgili (1882-1947), militant d'ERC i president del Parlament a l'exili, va deixar escrit: «En realitat, els hereus de 1714 són els carlins de la muntanya catalana. El nacionalisme català actual té una altra filiació: el corrent de les idees de la França revolucionària i del moviment romàntic...». Segons Rovira, nacionalisme i foralisme representen dues línies antitètiques. Ara bé, el nacionalisme -com és evident- no és ni gens ni mica d'arrels catalanes; el foralisme, en canvi, representa el nostre ADN polític genuí. Jaume Vicens Vives ho va constatar: «A la Guerra de Successió (11 de setembre de 1714) els catalans varen lluitar obstinadament per defensar el seu criteri en l'ordenació de la Monarquia espanyola: l'arrelat tradicionalisme foral de la Corona d'Aragó. Els catalans austriacistes que seguien l'arxiduc creien de bona fe que defensaven la veritable causa d'Espanya i no un grapat de privilegis. Però a la mística del foralisme va succeir la mística de la centralització».

Ara bé, l'arrelat tradicionalisme foral està sustentat en el principi de subsidiarietat, proclamat a Catalunya per Eiximenis fa set-cents anys i explicat en el nostres dies per J. B. Vallet de Goytisolo, mestre de juristes, príncep dels civilistes catalans i notari de la nostra Història, en la seva obra Reflexions sobre Catalunya. Relligament, interacció i dialèctica en la seva Història i en el seu Dret (2007). El foralisme representa, segons el gran romanista Álvaro d'Ors, el punt culminant del geni polític hispànic i és la gran aportació que pot fer Catalunya, una vegada desempallegada del nacionalisme jacobí, a la constitució de la Unió Europea definitiva.

Al segle XXI cap comunitat política té un dret sobirà exclusiu i excloent sobre un territori; cap comunitat política és independent sinó interdependent. La interdependència es fonamenta en què el centre de la comunitat política és la persona i no el territori, ni la llengua ni la senyera. La persona pot formar part simultàniament de diverses comunitats polítiques interdependents: Catalunya, Espanya, la UE i la comunitat internacional. Una lectura expansiva de la Constitució permet que el foralisme sigui aplicable també a Catalunya. El problema de la Constitució de 1978 és que no ha desenvolupat orgànicament l'aplicació del principi de subsidiarietat i s'haurà de reformar necessàriament per exigència del desenvolupament dels Tractats europeus. El principi de subsidiarietat, ja des de fa temps, hauria d'haver estat proclamat Patrimoni Social de la UE i de la Humanitat.

Molts catalans ignoren que Jordi Pujol i Soley i Miquel Roca i Junyent (el seu avi matern va ser cap dels foralistes catalans) van fer impossible el nostre retrobament el 1978 amb l'arrelat foralisme, l'ADN genuí català, i van optar a favor del nacionalisme, estatista i jacobí, equiparable al nacionalisme espanyol més castís. Jaime Ignacio del Burgo, expresident de la Diputació Foral de Navarra i senador constituent, ha deixat molt clar els fets: «Durante el debate constitucional, Jordi Pujol despreció la posibilidad de obtener un concierto foral como el vasco y navarro». Trias Fargas, per la seva part, apostava per un concert català, sense apel·lacions forals. Ara bé, tant el concert foral del País Basc com el de Navarra s'han quedat en un «privilegi», en un «cupo» («el cupo no se calcula, se negocia») sense haver desenvolupat, al llarg d'aquests anys, cap de les virtualitats polítiques, econòmiques i socials que el principi de subsidiarietat o foralisme comporta. El nacional-pujolisme, al llarg de tres dècades, ha intentat mutar fraudulentament el nostre ADN genuí de «foral» en «nacional jacobí», desnaturalitzant-lo totalment. El nacional-pujolisme, la llista de Junts pel Sí i les CUP han desinformat els catalans i han creat un greu problema diagnosticat clínicament pel Financial Times : la bogeria o follia dels independentistes catalans... («The folly of Catalònia rush to independence», 12.11.2015). Fa més de 50 anys Jaume Vicens Vives ja va certificar «l'anacronisme polític del nacionalisme català», un nacionalisme jacobí que és ja una rèmora del passat i ha derivat en un independentisme que no té cap recorregut dintre de la UE definitiva. En canvi, sí que el té el foralisme. Hans Gert Pöttering, expresident del Parlament europeu ho ha deixat ben clar: «Els principis de subsidiarietat i de solidaritat són els principis sobre els quals s'assenta la Unió Europea».