Amics per Girona

11.08.2016 | 09:44

Eren escriptors i pintors, tots dos, d'aquells que han merescut figurar amb lletra gran a les cròniques de l'ànima cultural de Girona. Santiago Rusiñol i Prudenci Bertrana eren amics. Cap dels dos era fill d'aquesta ciutat, però Girona va ser el marc d'una trobada a tres bandes, ja que, comptant-hi aquella presència urbana, inspiració per escriure i pintar.

Després de la mort de Rusiñol, la Institució del Teatre, de Barcelona, li va dedicar com a homenatge un bust, esculpit per Enric Clarasó, que es va col·locar al parc de Montuïc, Barcelona. El dia 13 de juny de 1936 Prudenci Bertrana va pronunciar a la Institució del Teatre la conferència En Russinyol que jo he tractat. El text reflecteix perfectament el nucli d'aquella amistat que, per ser vertadera, passa a ser admiració mútua. La conferència de Prudenci Bertrana ofereix una tal calidesa en la valoració de detalls que li ha valgut ser considerada com la primera biografia escrita sobre Santiago Rusiñol. És una veritable peça literària; conté la bellesa de la paraula treballada per donar un perfil precís de Rusiñol, que va des del sucós relat de l'anecdotari de l'excentricitat personal fins a l'apreci d'una sòlida vocació -ben mirat, doble- perquè davant d'un paisatge el pintor Rusiñol es podia trobar que el sol i els núvols li canviaven els colors i, llavors, l'escriptor Rusiñol prenia ploma i paper i es posava a escriure allà mateix, sobre una pedra del marge, al costat del cavallet. «Jo l'havia vist alternar el pinzell i l'estilogràfica en una mateixa sessió, tants cops com les circumstàncies l'hi obligaven, sense mostrar-se contrariat.» Bertrana explica literalment la sintonia entre homenatjat i conferenciant: «L'amistat es convertia en devoció». És en l'exercici d'aquesta atenta observació que Bertrana pot donar una definició objectiva i atrevida; i des de la seva faceta de pintor, Bertrana posa a la crònica com una pinzellada ben contundent: «Russinyol era un d'aquests homes que ha nascut per domesticar la vida, per fer-la anar a puntades de peu i riure-se'n.»

Dels dos amics, Rusiñol i Bertrana, van ressonant els seus noms com memòria d'agraïment d'una ciutat que ha progressat i ho està fent sobre uns fonaments que devem als avatpassats. Una ciutat, una comunitat, no només la tenim heretada dels nostres pares, sinó que la tenim prestada pels nostres fills.

La ciutat de Girona, que en el tombant dels segles XIX i XX va ser una font d'inspiració dels dos escriptors i artistes, ara sap ser fidel als records. Heus aquí: la figura de Rusiñol ha merescut l'honor de la magna exposició Santiago Rusiñol en terres gironines que el Museu d'Art de Girona ha preparat amb profunditat i estimació, i que ara ofereix a les seves sales com el millor recordatori d'aquella personalitat polifacètica. I la figura de Prudenci Bertrana queda degudament homenatjada quan reviu cada any la convocatòria del Premi Bertrana, una institució que, per haver començat com a lluita i per la seva continuïtat esforçada, ha adquirit ja una ressonància que bé podem dir patriòtica.

Per acabar, una proposta. Seria un bon moment per escoltar una lectura pública amb tota propietat d'aquella conferència de Prudenci Bertrana, dedicada al seu amic Santiago Rusiñol, pronunciada ara fa justament 80 anys i que es conserva fresca com una rosa. Quedi aquí la proposta, adreçada a les associacions que treballen l'ànima cultural de Girona, com un ocell que busca una branca on posar-se.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema