Jo vaig ser d'aquells nens feliços que estiuejaven més de tres mesos. Començàvem quan ens donaven les vacances escolars al juny, un dia abans de la vigília de Sant Joan, i allargàvem el temps d'oci fins al principi de curs següent, cap al cinc o el sis d'octubre, segons el costum que tingués cada col·legi. Eren unes vacances llarguíssimes que ens donaven peu per entendre que hi havia dues classes d'existència. La del treball, sotmesa a regles que imposava una autoritat superior (normalment pares i mestres), i la de l'oci, en la qual, dintre d'un ordre, hi havia lloc per a un ampli marge de llibertat. Una circumstància que va expressar molt bé l'escriptor basc Pío Baroja en dir: «Ha acabat el temps de l'escola, ha arribat el temps de viure». I tant, que vivíem! Tres mesos i mig per gaudir de la platja, del riu, del camp i del cinema donaven per a molt.

Als matins, fes bon o mal temps, solíem baixar a la platja per fer uns banys interminables fins que ens entrava la tremolor i ens obligaven a sortir de l'aigua. Després de dinar com llops, dormíem breument la migdiada per reposar forces i després sortir una altra vegada al carrer amb els amics a jugar a la pilota, a amagar-se els uns dels altres i al que sigui que se'ns ocorregués en el moment. I tot això amb enorme intensitat fins que arribava la nit i tornàvem mòlts a casa. Algunes tardes, anàvem al cinema, un entreteniment barat en què apreníem no poques coses sobre els comportaments que ens esperaven a la vida adulta, com conduir cotxes veloços, fumar i beure a tota hora, o besar a la boca dones bellíssimes.

En una d'aquestes sessions, i gràcies a la tolerància del porter del cinema que ens permetia passar a pel·lícules no aptes per a menors, recordo la impressió que em va causar veure la bella actriu italiana Silvana Mangano a Arroz amargo. Ficada en l'arrossar fins a mitja cuixa va ser durant uns anys la imatge perfecta de l'erotisme més fi i picant que tinc memòria. Ens divertíem, per tant, però també ens avorríem. Els avorriments eren més llargs i intensos que les diversions. I molt creatius, perquè en el temps que durava l'avorriment calia imaginar quina classe d'acció trepidant hauria de seguir-lo a continuació. «Què se us ocorre que fem ara?», era una frase molt repetida en totes les colles.

El cèlebre intel·lectual britànic Bertrand Russell en el seu molt recomanable llibre La conquesta de la felicitat fa un elogi de l'avorriment i dels seus beneficis, sobretot per a la infància. «La capacitat per suportar una vida més o ?menys monòtona -escriu Russell- hauria d'adquirir-se en la infantesa. Cal censurar molt en aquest aspecte els pares que proporcionen als seus fills massa diversions i no s'adonen de la transcendència que té per a un nen que tots els seus dies siguin iguals, amb poquíssimes excepcions. Els plaers de la infantesa haurien de ser principalment els que el nen pogués procurar-se amb el seu esforç i la seva inventiva en el medi que l'envolta». Just el tipus d'ensenyament que no es prodiga ara amb la sobreexcitada infància.