Sobre l'Alzheimer i els dies mundials

21.09.2016 | 00:37

«El mer reconeixement és imprescindible. Sabem que ho estàs passant molt malament. Et veiem»

L'àvia, que té gairebé cent anys, entra al menjador vestida i pintada i em veu a la taula de la cuina fent un cafè. «Pedro, qui és, aquesta nena?». «És l'Helena, mare». «Ah, hola! Ara feia molt que no ens vèiem, ja no me'n recordava. I aquella senyora que hi ha asseguda en aquell sofà verd, qui és?» «És la Maria Mercè, la meva dona». «La Maria Mercè? Ah, hola, hola, quant feia que no ens vèiem! Molt i molt!» S'asseu a la taula, a prop meu. «Oh! Hi ha un gat gris i molt gros. Mira, aixeca la cua i ensenya el cul». «És el Fum, mare». «I mossega?», «No, sou amics, no mossega». «Mira quin pati més bonic, Pedro. A casa de qui és, això?». «És a casa nostra, mare».
En Pere, pacient, li posa l'esmorzar, igual que ahir, i que abans-d'ahir, i que la setmana passada i que fa no sé quants mesos. «Galetes rodones! No n'havia vist mai». «Mare, són les de cada dia». «Sí, però són rodones! Com les deuen fer?». Suca una galeta al cafè amb llet i em diu: «Fumes com un home. Fas la mateixa olor que feia el meu pare. Tira'm el fum.» I jo li tiro el fum, com cada dia que ens veiem, i li dic «àvia, t'has pintat els llavis!» i em diu «sí, tot de cop he entrat en una habitació plena de pintures i n'he agafat una i me'ls he pintat! No m'he pas passat de la ratlla, oi?». «No, estàs molt guapa». Miro la meva mare i em diu: «És així cada dia; cada matí descobreix el món».
Avui és el dia mundial de l'Alzhei?mer, el dia mundial que m'ha empès a rescatar aquest petit text que m'agrada i que vaig escriure fa tres o quatre anys. I em pregunto si els dies mundials serveixen per alguna cosa i primer penso que no -quanta hipocresia, pensarem un moment en la causa X i l'endemà com si no hagués passat res i, a més a més, quan et trobes immers en la causa X i ho estàs passant molt malament i la vida es torna negra, de què serveix, que pensin en tu?, de res (estic a punt d'esborrar l'article)- però després penso que sí, que sí que serveixen i continuo escrivint. Amb els anys, i si has viscut alguna cosa molt difícil encara més, entens que el suport del voltant, el reconeixement de la societat -ei, sabem que t'està passant això i sabem que és horrorós, ho veiem, ens n'adonem, som aquí, no ets invisible- és bàsic. Encara que no et puguin ajudar gaire: el mer reconeixement és imprescindible. Sabem que ho estàs passant molt malament. Et veiem. I ens sap molt de greu. Mentres?tant, des de la Fundació Pasqual Maragall van treballant i van fent avenços molt importants i, com va dir ell, enlloc no està escrit que aquesta malaltia hagi de ser inven?cible. (I mentre no sigui invencible, als que patiu molt us veiem i els qui puguem farem un donatiu a la Fundació i ens sap molt de greu que hàgiu de passar per això.)
Avui també és el dia mundial de la Pau i ja ho sabeu, que demà comen?ça la tardor? A les 16 h 21 minuts començaran 89 dies i 20 hores de bufandes, jaquetes, olor de castanyes i fulles per terra. Us desitjo la millor de les tardors que pugueu tenir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema