Repassant una de les diverses llibreries que il·lustren el meu domicili, en el prestatge més alt hi he trobat un volum que no és un llibre d'estudi ni una novel·la. Es tracta del recull d'un bon nombre de programes de teatre, de concerts i altres actes de caràcter cultural, que un meu familiar s'entretingué, primer a col·leccionar, i posteriorment a relligar curosament. Aquells curiosos papers corresponen als darrers anys del segle XIX i primers del XX. Destaquen en aquell elenc els programes que corresponen a l'activitat del nostre Teatre en la temporada de Fires. No tots els anys les representacions escèniques tenien el mateix relleu i la mateixa qualitat. Depenia de les possibilitats econòmiques de l'empresa organitzadora i també de l'oportunitat que una companyia de prestigi estigués actuant a Barcelona i li quedessin unes dates lliures per poder-se desplaçar a la nostra ciutat. Sempre que fos possible per Fires es representava òpera. No només es tractava d'una representació en un dels dies més destacats de les nostres festes, sinó que era la inauguració de la temporada d'òpera. La temporada de Fires. En aquell temps les representacions teatrals es distribuïen en unes determinades temporades que se succeïen al llarg de l'any, exceptuant els mesos d'estiu. La temporada de Fires començava a les darreries d'octubre, quan les festes de la ciutat estaven a punt d'iniciar-se, i durava fins les proximitats del Nadal. Durant els dies de Fires hi podia haver una o diverses representacions, i les restants, fins a dotze o catorze s'anaven presentant en les setmanes següents. La temporada de Nadal, Cap d'any i Reis s'allargava fins que començava la temporada de Quaresma. I en el que aleshores s'anomenava Dissabte de Glòria s'iniciava la temporada de Pasqua, que durava fins que les primeres calors estiuenques aconsellaven suspendre les representacions teatrals. Eren temps en què els locals no estaven climatitzats i a l'estiu el públic preferia els espectacles a l'aire lliure. L'estiu era la temporada de les festes de carrer. Tanmateix en la col·lecció que estem comentant s'hi troben uns programes del Coliseu Imperial en els quals s'anuncien temporades d'estiu, pels mesos de juliol, i agost. L'any 1910 hi actuava una Companyia Catalana, amb set funcions de nit i tres de tarda. El preu de la butaca era d'1,25 pessetes. I l'entrada a general era de 0,25 pessetes. En el mateix local , l'estiu del 1911 hi actuava una Companyia còmica -dramàtica. I el 1915 oferien Opereta i Sarsuela. Sempre amb els mateixos mòdics preus.
El Coliseu també oferí una Temporada de Quaresma, amb la representació d'obres en castellà i altres en català. Els preus eren encara més baixos. Preferència 0,35 pessetes; butaca platea 0,25; general 0,20 pessetes. Els menors de vuit anys i els militars sense graduació només havien de pagar 10 cèntims, que era el mateix preu que costava un llonguet.
El nom oficial del nostre teatre era en aquell temps el de Teatro Principal, nom que posteriorment es canviaria pel de Teatre Municipal. L'any 1900 la Temporada de Fires s'inaugurà el dia 21 d'octubre, amb l'actuació d'una companyia d'Òpera Italiana. En dies successius es representarien les següents obres: Roberto il diávolo, Gli hugonotti, I puritani, Pallaci, Cavalleria rusticana, Rigoletto, Lucia, Faust. I la magnífica òpera espanyola Marina. Una nota indica que els preus dels dies de Fires seran una mica més elevats que els restants dies de representació. I una altra nota fa saber que degut a la crisi que afecta la classe obrera l'entrada a Paraiso no incrementarà el preu els dies de Fires. Amb el solemne nom de Paraíso s'indicava el tercer pis, el que vulgarment es coneixia com a Galliner.
També l'any 1901 hi hagué Òpera Italiana, amb la que s'anunciava com a gran companyia de Don Esteban Puig. La temporada de Fires s'inaugurava el 19 d'octubre i seguien 16 funcions.
Els anys següents l'oferta va ser més pobre, i les representacions d'entre deu i catorze funcions, segons els anys, sempre iniciant-se en vigílies de Fires, foren de sarsuela, dramàtiques, còmiques i també d'Òpera espanyola.
L' any 1909 la temporada de Fires es presenta molt més brillant. Serà a càrrec de la que s'anomena Gran Companyia d'Òpera Italiana dirigida per Arturo Baratta i Sebastián Rafart. L' orquestra la formen trenta professors. S'inaugura la temporada el 27 d' octubre, amb la representació d'Aida, de Verdi. La resta de la programació la integren les obres: Lohengrin, Il Profeta, Gli Ugonotti, Carmen, Hernani, Rigoletto, Faust. El preu de la butaca de platea era de 3 pessetes, i l'entrada a general cinquanta cèntims. En tots els casos hi ha abonaments per la totalitat de la temporada.
Fins aquí arriba la informació que trobem en l'esmentat volum. Però ens consta que la tradició de presentar Òpera per Fires en el Teatre Municipal, durà molt més temps. Del meu record ja no es tractava de tota una temporada amb deu, dotze o catorze representacions, sinó d'una sola representació, en un dia destacat de les festes, que podia ser el de Sant Narcís o el de Tots Sants. Encara n'hi ha constància dels anys cinquanta del segle passat.
Aquelles funcions d'Òpera es consideraven de Gala i això no només afectava l'escenari sinó també l'espai dedicat al públic, d'una manera especial la platea i les llotges de platea i més encara les del primer pis. Els ocupants d'aquestes localitats lluïen els millors vestits de cerimònia, especialment les senyores; però també els homes. Les joies brillaven amb tot el seu esplendor. La mateixa configuració del local ja es presta a aquesta exhibició del públic. Des d'algunes de les llotges amb prou feines es veu l'escenari. Sembla que la seva situació sigui més perquè els seus ocupants siguin vistos, més que per facilitar que ells puguin veure còmodament la representació. El saló de descans tenia també un gran protagonisme. Era el lloc de relacionar-se i d'exhibir-se. Els entreactes eren suficientment llargs per facilitar aquest intercanvi de paraules i de mirades entre els espectadors. I encara aquesta mena d'espectacle protagonitzat pels mateixos espectadors es complementava amb la sortida al carrer. Era l'ocasió en què a la plaça del Vi s'hi concentraven grups de curiosos per presenciar la sortida de l'espectacle operístic. Finalment alguns dels assistents a la funció teatral es desplaçaven fins el proper carrer de l'Albereda per participar en el lluït ball del Casino, amb el qual es completava la festa, i que podia ser una bona oportunitat per lligar relacions que podien ser duradores i transcendentals.
