Ahir es van complir 300 dies sense govern oficial a Espanya. Malgrat que no hi ha hagut durant aquest temps cap mesura econòmica important, l'economia va relativament bé, fins i tot diria que, per alguns col·lectius, molt bé.
Tot plegat és una paradoxa, perquè es pot percebre que les coses van bé però, en canvi, oficialment, no hi van i, el que és pitjor, per alguns les coses van molt i molt malament. Quines són les raons de les diferents percepcions?
Avui m'atreviria a afirmar que hi ha dues economies, l'oficial i la real. Aquestes economies no són coincidents; és més, cada cop són més distants.
Quan parlem d'economia no us deixeu ennuvolar per les dades estadístiques, sobretot quan us diuen que tal paràmetre ha millorat o empitjorat en tant per cent respecte al mes o trimestre anterior. Sovint la interpretació d'aquestes dades no es fa correctament, o són tan a curt termini que no permeten treure'n cap conclusió. Deixeu-vos portar per les vostres impressions personals i per la vostra percepció d'on viviu. Ara us pregunto, no noteu que els restaurants estan plens durant els caps de setmana? No és una sensació que no vèiem des del 2010? I què us he de dir del trànsit de l'àrea metropolitana de Barcelona, no teniu la visió que està tot bloquejat, que això acabarà col·lapsant l'economia de Catalunya? No sentiu que tot plegat és un dejà vu, que va ja havia passat durant els últims anys de la bombolla immobiliària?
Efectivament, l'economia va com una moto, en algunes comarques no trobem treballadors per contractar, no hi ha prou alumnes a FP per a formar, no hi ha prou enginyers per cobrir les demandes... i malgrat tot els indicadors de l'economia diuen que encara estem en crisi. Llavors, què hem de creure?
En primer lloc cal aclarir que no hem superat la crisi en la qual vam caure. He explicat sovint aquí que durant la bombolla immobiliària, des de setembre de 1998, fins al maig de 2012, Espanya va comprar més que no va vendre béns i serveis per valor de 393.000 milions d'euros. Des de maig de 2012 fins al juliol de 2016, hem recuperat d'aquell saldo 121.000 milions, per la qual cosa avui encara som 272.000 milions més pobres que abans dels anys de la borratxera immobiliària. Vist això, ens costarà encara molts anys sortir del forat, concretament 9 anys més, fins l'any 2025 si les coses continuen com anem fent.
Algunes mesures que es van prendre per sortir de la crisi, com la reforma laboral, han afavorit que les empreses es tornin competitives en el món global i exportin com mai ho havien fet en la història. El mateix val per al turisme i per a altres serveis d'enginyeria que s'exporten. Evidentment moltes altres mesures no ajuden a fer les coses bé, com per exemple l'estrangulament de la recerca, o el desastre en ensenyament, sobretot a l'ESO amb el desgavell en matemàtiques que resulta en la baixa acceptació posterior per a l'enginyeria. Ara l'economia té la inèrcia de les mesures que es van prendre i per això continua creixent.
Dèiem, però, que aquesta teòrica bonança no arriba a tothom. La veritat és que es creen llocs de treball, però no els que caldrien per resoldre la patacada que ens vam clavar els anys que van anar del 2008 al 2013. El creixement del treball és superior al que fa l'economia (unes quatre vegades més), però és del tot insuficient, sobretot perquè són massa anys seguits en aquesta situació. No és igual tenir fred durant uns minuts o algunes hores, que estar-hi durant anys: al0 final la situació no es pot aguantar. Per això el contrast entre el que és oficial i el que passa a la pell de molta gent és tan punyent.
Un altre paràmetre d'observació de com va l'economia són els ingressos de l'administració, el que recull per IVA i per impostos de renda i de societats. Des d'aquest punt de vista el creixement és relativament baix i no explica la percepció que es veu al carrer amb el consum. Llavors, què li passa a l'economia, on és la diferència entre el que es veu i el que expliquen les dades oficials?
L'economia espanyola s'ha italianitzat, cada vegada s'allunya més de l'oficial... per diverses causes. Primer de tot ha augmentat l'economia submergida, propiciant a les empreses menys eficaces competir amb els productes forans al vendre sense el 21% d'IVA. Això també permet a les empreses suplir la manca de competitivitat derivada de la menor inversió de l'administració en l'estructura logística o en ensenyament, com dèiem abans. Però finalment permet als treballadors que cobren una part no oficial poder tenir augments de diners que serien difícils d'obtenir si s'apliquéssin a la nòmina. Això és el que pot explicar l'augment en els restaurants durant el cap de setmana i els embussos a les carreteres de l'entorn de Barcelona.
Una economia real separada de l'oficial no és bona per al país i és, sobretot, injusta. És una cosa que cal combatre, però difícilment es podrà fer mentre ens mani una administració que no sap ser eficient i no té per objectiu afavorir l'economia productiva. Seria bo tenir un govern que resolgui tot això però, si no és possible, millor continuar 300 dies més sense empitjorar més la situació. Itàlia té molta experiència en aquest model.
