l dilluns 22 d´octubre, Televisió Espanyola començava a emetre un concurs musical per a joves talents. Es deia Operación Triunfo. D´això en feia ahir exactament 15 anys. El programa va batre tots els rècords des que hi havia mesuraments d´audiència a la televisió, només superats anys després pels títols de la selecció de futbol. Rosa, David Bisbal, Bustamante, Chenoa i tots els seus companys es convertiren en la gent més popular del país, rebentaven les llistes de vendes de discos i despertaven una passió mai vista a tota mena de gent. No és conya, els dilluns a la nit poca gent feia altra cosa que no fos veure OT.

Aquesta nit mateix, TVE emetrà el segon documental d´un conjunt de tres programes més un concert commemoratiu, i a petició d´alguns amics, atès que jo vaig estar per raons professionals enmig de tot això en els meus anys de Televisió Espanyola, avui en parlo. Al 2000 havia estat nomenat Director General de RTVE Javier González Ferrari, qui va situar al front de Televisió Espanyola un gran professional i amic ja desaparegut, Álvaro de la Riva. L´encàrrec era espavilar TVE i connectar-la amb la gent amb nous programes i reptes davant l´impuls de les cadenes privades que li havien anat guanyant terreny. Fou Amadeu Fabregat, exitós fundador i Director General de Canal9, llavors l´estratega de programació de TVE, qui va suggerir parlar amb els «trincos» d´un projecte que li havien explicat, pel que ningú acabava d´interessar-se però que tenia molt bon aspecte.

Els «trincos» eren en Josep Maria Mainat i en Toni Cruz, fundadors de la productora de televisió Gestmusic i que eren extraordinàriament populars gràcies a ser els components, respectivament el «ros» i l´«alt» o «guapo», de La Trinca. Jo els havia conegut fent-los entrevistes per al diari, això que la primera fou per a la revista de l´Institut Vicens Vives de Girona (feta amb l´Enric Canada). Anys després ens retrobàrem al negoci televisiu. El fet és que una tarda es va organitzar un cafè a l´Hotel Palace on Cruz i Mainat explicaren al director de la tele el projecte. Es va produir una ràpida connexió entre persones que tenien una gran passió per la seva professió, un cert enamorament. Dues hores després estava gairebé tot decidit: es faria el programa, seria positiu, promouria l´esforç, el treball i la superació amb la feina a una acadèmia, es respectaria l´intimitat dels concursants, les opinions es dirigirien a salvar els concursants, essent les expulsions conseqüència de no arribar al nivell dels altres i, finalment, el premi final seria anar a Eurovisión.

Arrancar no fou fàcil. Hi havia gent dins de la tele que no creia en un programa amb la música com a protagonista. Segons la gent que ens controlava financerament, sortia massa car i li posaven la proa. Finalment, un sector del consell d´administració el qüestionava en considerar-lo proper a la «teledeixalla». Ara puc explicar que el programa va estar en perill de no veure la llum. Davant de tot això i malgrat que no entrava dins de les meves competències participar en la producció d´un programa, el director de TVE em va encarregar que fos present a les gales dels dilluns, fet que de pas feia possible que jo fes una escapadeta a Girona.

Acabada la segona gala, la sensació era agredolça. Es repetien els resultats d´audiència de la primera, més o menys la mitjana habitual de la cadena i prop de 2.700.000 persones. Però el contingut havia estat rodó, emocionant, els concursants enamoraven el públic. L´endemà, al matinal de la Cadena Ser, Iñaki Gabilondo donava una pista: «Anoche me quedé enganchado frente al televisor (començava el programa a les sis del matí), no pueden dejar de ver el programa de unos chavales que luchan por su sueño: la música».

Era la demostració que començava un boca/orella que ja no es va aturar. Hi havia bones crítiques, trucava molta gent del sector per felicitar i ens plovien les peticions per venir de públic. Alguna cosa es covava. Set dies després, el programa el veieren cinc milions de persones i això ja no va tenir aturador: sis, set i vuit milions als programes segu?ents, deu a les semifinals, dotze a la final, catorze a la participació a Eurovisión.

«Això només ens passarà un cop a la vida, ho hem de gestionar però també disfrutar», ens deia Josep Maria Mainat al cantó del seu germà, el malaguanyat Joan Ramon, també artífex del format. Quan portàvem unes setmanes i davant dels èxits de venda dels discs setmanals (les fàbriques de Cd´s treballaven dia i nit), els concursants sortiren per primera vegada de l´Acadèmia. El col·lapse de públic era brutal i els nanos tornaren dels centres comercials tan impactats que fins i tot necessitarien psicòlegs. Mentre, la selecció espanyola de futbol, com xaiets, venien a visitar l´Acadèmia; la família reial demanava conèixer-los, la cúpula política i empresarial del país reclamava entrades per a les gales i durant l´emissió en directe jo mateix rebia trucades de gent molt rellevant que havia aconseguit el meu mòbil per preguntar com anava la votació -que, per cert, comptava amb milions de participants. Desenes de persones dormien a la porta de l´Acadèmia i la seguretat es doblava cada setmana. A sobre, el president de Telefónica clamava indignat a la convenció de directius de la companyia perquè, essent llavors propietaris del grup Endemol (que tenia el 40 per cent de Gestmusic) i alhora de la cadena Antena3, el programa era a TVE . En fi, a celebrar-ho i «que nos quiten lo bailao».