Els cartells del circ Raluy

carles mallart. girona

Els últims dies s'ha creat una polèmica referent a un dels cartells amb dues noies del Circ Raluy, diuen que per motius sexistes. La Girona immobilista, aquella del "blanc i negre" dels anys 50 i 60 sembla ser que ha tornat a actuar. Seria bo saber realment qui s'ha queixat a l'Ajuntament, segurament no ho sabrem mai. Al meu entendre si haguéssim de demanar que els treguin, només hi veig una raó cutre, aquests dies me'ls he mirat detingudament i encaixarien perfectament amb aquelles col·leccions de cartells de la guerra civil espanyola i anys posteriors. El circ està pensat per a la mainada, però no ens oblidem que qui porta la mainada al circ son els pares, avis,... i els cartells entenc que estan pensats per recordar el món del circ i la seva infantesa a tothom. Deia la Lola Flores, que "hablen de una aunque sea mal" i en Salvador Dalí, amb el seu surrealisme, "que parlin d'un encara que sigui bé"; doncs els resultats de tota la polèmica que s'ha aixecat no s'haurien millorat ni amb la campanya de màrqueting més ben feta, els del Raluy estic convençut que es freguen les mans per la propaganda que directament o indirecta se'ls ha generat i, a més, no em consta que a dia d'avui s'hagi retirat cap cartell.

Vagi per endavant que sempre he admirat la gent del circ, en el fons són uns romàntics, bona gent, amb un estil de vida dur, una mica nòmades, que dins la carpa saben fer de tot; hi ha des de trapezistes que després veus servint begudes al bar, a pallassos que després entretenen la mainada, tothom col·labora amb tot, formen una gran família. No entenc com els poden sortir els números. Quina sort de poder gaudir d'un tipus de gent així, que el que fan en el fons és fer riure i il·lusionar la mainada i els grans, cosa que tanta falta ens fa.

Saben què els dic? Que no en treguin cap de cartell, que ja ens va bé. Fan Fires, fan ciutat.

Els correbous d'ERC

Francesc Gombau. girona

Les declaracions a favor dels animals d'ERC o Convergència d'aquests últims dies són un exemple d'hipocresia. Aquests fervents defensors ara dels drets dels animals són els mateixos que es van apressar a blindar els "correbous" al sud de Catalunya per no perdre vots. En la llei que van aprovar els lloen com "un esdeveniment extraordinari, propi de les arrels més profundes de Catalunya" i que genera un patrimoni "incommensurable". De veritat un bou lligat amb cordes o amb boles de foc cremant sobre el cap és una cosa tan incommensurable i meravellosa? Jo creia que era maltractament animal. Amb l'agreujant que a diferència del toreig, en els correbous no es respecten regles a la pràctica, com han denunciat associacions animalistes. Hi ha menors, falta d'estructures adequades, es llancen pedres i a sobre, en no morir, els toros repeteixen una i altra vegada l'experiència "incommensurable", la qual cosa els genera molt més gran patiment al llarg de la seva vida que amb el toreig. De vergonya, el cinisme de Puigdemont, Junqueras, CDC i ERC.

Ni les nostres cendres

iris sala lleal. vilablareix.

Ni les nostres cendres són ja nostres; ni la despulla que ha sigut el nostre cos, que semblava que era de les poques coses que ens pertanyien en aquest món, on estem constantment manipulats, observats, dirigits, ordenats, controlats... En l'últim moment de la nostra vida tenim l'oportunitat de triar on volem que reposi el nostre cos, o el que queda d'ell.

Ho teníem, perquè resulta que els mandataris de l'Església catòlica han decidit que són ells els que han de triar el lloc al qual hem d'anar a parar. Aquí jo ja em pregunto, qui són "ells" per decidir tal cosa (com moltes d'altres que no vénen al cas). Que potser són Déu?; Ah!, de ben segur que s'ho deuen creure!

Lloc sagrat, ens diuen; hem de deixar les nostres cendres en un lloc sagrat. Un cementiri és un lloc sagrat? Em pregunto qui ha donat potestat als cementiris per ser llocs sagrats! O en una església. Un altre lloc sagrat, segon ells, és clar.

I potser no és sagrada la mare terra, que ens dóna vida constant?, i els rius no són sagrats quan reguen de vida els nostres camps, els nostres pobles?, no és sagrat el vent que empeny les llavors dels arbres cap a altres indrets per portar abundància i menjar i naixement d'altres vides? No són sagrats els mars que omplen el nostre planeta de vida infinita?

Les meves cendres romandran on jo senti la sacralitat del meu cor, en la natura, de la que formo part, en els arbres, en els rius, en el mar, en la terra, sota el sol; per què les meves cendres, descansaran en la sacralitat del meu cor.

Records històrics

Francesc A. Picas. La Jonquera.

Del 1936 al 1939, durant la ?guerra, milers de catalans esperaven la vinguda de Franco a Catalunya perquè tornés la llibertat a l'Església perseguida. Perquè es pogués pregar públicament pels màrtirs de la Fe. Perquè el santcrist tornés a presidir les escoles. Perquè les religioses poguessin tornar als hospitals d'on van sr expulsades el 1936. Perquè els fabricants recuperessin les fàbriques usurpades i els exiliats perseguits poguessin tornar a casa.

En la pau, a Catalunya es construïren pantans per aixecar la indústria. El 1960 els obrers tenien feina, no hi havia atur, i els jubilats cobraven el subsidi de vellesa, que mai no havien cobrat.

Franco, com molts polítics, té dues cares. Actualment la premsa i la tele solament difonen la cara lletja.