Sixena com a símptoma

06.11.2016 | 00:00

el que està passant amb les pintures de Sixena -i per extensió amb la reclamació de l'art sacre de Lleida- diu molt de l'estat de coses en què es troba la relació entre Catalunya i Espanya. En realitat, i sense pretendre entrar ara mateix en els detalls de cada cas, pot afirmar-se amb caràcter general que el tret comú d'aquestes obres d'art en litigi és que es trobaven en estat d'abandó o en perill imminent de desaparició i que va ser l'acció de persones o institucions catalanes, acompanyada molt sovint del pagament de quantitats i de la signatura de documents d'adquisició, el que va permetre que hagin arribat fins al nostre temps. Durant anys i panys han restat sortosament protegides, i això les ha preservat per sempre més. En els llocs d'origen on es trobaven aquestes obres d'art no hi havia hagut fins fa ben poc cap mena d'interès a retenir-les, conservar-les o exposar-les en llocs adequats i segurs. Aquesta és l'estricta veritat.
Què ha passat, doncs? Per començar, el desenvolupament de l'estat de les autonomies va anar propiciant una presa de consciència de moltes zones del territori espanyol que aspiraven a emular qualsevol reclamació que sorgís de Catalunya, encara que no fos sentida, sovint, pels habitants d'aquells mateixos territoris. La famosa recepta del "café para todos", que aspirava a neutralitzar les zones amb consciència nacional pròpia, donava cobertura a aquesta igualació per sistema, encara que els graus de consciència identitària o les especificitats pròpies de cada comunitat fossin radicalment diferents entre si. D'aquí a l'exacerbació de la competència i la rivalitat més absurdes només hi havia un pas. Per exemple: admetre que la llengua que es parla a la Franja fos la mateixa de la resta dels territoris de parla catalana hauria estat, segons aquest prisma tan perniciós, una renúncia i una claudicació inacceptable. Així, doncs, va sorgir l'invent tragicòmic del cèlebre Lapao, una barbaritat que hauria d'haver fet avergonyir tothom i que, tanmateix, prou que va fer un bon recorregut. I ja se sap: el populisme desfermat se'n riu de la realitat, de la ciència o del sentit comú, i abona les teories i les pràctiques més estrafolàries. De populisme i de greuge comparatiu se n'ha practicat a carretades, aquests últims anys, oblidant no sols tants segles d'història compartida (el regne d'Aragó!) i de veïnatge pacífic, sinó fins i tot la realitat elemental de tants milers i milers d'aragonesos que van venir a viure i a tirar endavant a Catalunya.
Finalment, i ja en els temps més recents, la pretensió sobiranista d'una part molt important de catalans ha fet que la desconnexió de facto s'hagi instal·lat no sols a Catalunya sinó també, per reacció, a moltes parts d'Espanya amb relació als catalans. El que està de moda avui és aquest populisme que tant rèdit ha donat al PP de castigar Catalunya per terra, mar i aire, amb la complicitat expressa o tàcita d'altres grups polítics. Estrangulament financer, col·lapse de les inversions de l'Estat, recentralització galopant, ús del sistema judicial, fre a la immersió lingüística, informes policials, manipulació periodística, etc., tot camina en la direcció de fer cada cop més impossibles els ponts del diàleg.
Per a molts governants, i per a molts ciutadans que els segueixen de manera acrítica, reivindicar avui les pintures de Sixena és, per damunt de tot, un gest de baralla territorial i d'animositat contra Catalunya que dóna molts rendiments polítics i electorals. Això és el que ara es porta. Les pintures són el menys important, és clar, i els jutges aragonesos, també entusiastes de la causa, s'afanyen a acumular sentències i interlocutòries que, si es complissin, podrien posar en gravíssim perill la conservació del patrimoni artístic que tant es reclama. No hi fa res. I tenen pressa, també, no fos cas que les instàncies judicials superiors anul·lessin algunes d'aquestes sentències o bé que la separació de Catalunya anés més ràpida del compte. El mal, es miri com es vulgui, i acabi com acabi cada plet pendent, és senzillament irreparable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema