Cal perdre la por al debat. Tancar les portes a les idees, a les solucions o a les alternatives només per dogmatismes associats a conceptes pretesament intocables per motius ideològics o estratègics és un greu error. Per exemple, el copagament dels medicaments. No és dolent per naturalesa, només si la seva aplicació és socialment injusta. És més, pot resultar fins i tot ètic si s'implanta de forma equitativa.

Això sí, no totes les propostes de copagament busquen aquest equilibri social, algunes només pretenen un equilibri econòmic per als comptes públics per la via més ràpida, més fàcil, però més perillosa per als interessos dels ciutadans.

La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, ha tornat a insistir en la necessitat d'«ajustar» aquest copagament als pensionistes que obtenen uns ingressos d'entre 18.000 i 100.000 euros. Sorprenentment, Monserrat, veient la que se li venia a sobre, va intentar plegar veles per, hores després, admetre que s'estava estudiant, arribant a assegurar que no hi havia una decisió presa ni un estudi encarregat encara.

Una mostra de la por atàvica que desperten en el PP determinades propostes que toquen la butxaca del col·lectiu dels pensionistes. I dic determinades, perquè altres, com la de «desindexar» les pensions de l'IPC i aplicar la pujada del 0,25% que va a fer perdre als jubilats un 1,25% del poder adquisitiu, les prenen sense que cap dirigent s'esquinci les vestidures.

Però tornant a la idea del copagament dels medicaments, la seva aplicació de forma progressiva, no per trams tan amplis com els que hi ha actualment, i mantenint determinades garanties, és una opció raonable.

Però no fent-ho de qualsevol manera, sinó avalant els tractaments dels malalts crònics o els especialitzats (malalties rares...) sense que suposin un esforç extraordinari per als usuaris, especialment per als que tenen un poder adquisitiu més reduït.

I, per descomptat, aplicant una progressivitat ben entesa. Els grans trams, com succeeix actualment -de 18.000 euros bruts anuals als 100.000 paguen un 18% dels fàrmacs amb un límit de 18 euros mensual- són injustos. No és el mateix assumir aquests 18 euros guanyant 1.200 euros bruts mensuals que amb un salari de més de 7.000. Aquesta progressivitat, a més, permetria ampliar la base dels que estan exempts del pagament per tenir unes rendes mínimes.

També seria necessari revisar altres disposicions evidentment injustes, com les que obliguen a pagar un percentatge dels fàrmacs a les persones ocupades, indistintament dels seus ingressos. Per exemple, un treballador amb un contracte per hores que guanyi 5.000 euros bruts anuals -o fins i tot menys- abona actualment un 40% dels medicaments sense límit, mentre que un jubilat que guanyi 100.000, n'abona un 10% amb un límit de 18 euros mensuals. És just?

Rebutjar el copagament farmacèutic sense més pot arribar a ser tan demagògic i injust com defensar-lo sense progressivitat ni garanties.