Política turística i promoció en fires

27.01.2017 | 10:14

Dimarts passat, en Pere Lladó expressava –sota el títol «Sense política turística»– les seves opinions sobre la participació institucional catalana en la fira internacional de turisme de Madrid, Fitur. Cinc dies de fira, amb els tres primers reservats a visitants professionals i els dos restants –el cap de setmana– oberta al públic en general. Pel que fa el primer dia, queda reduït a la meitat a causa de l´acte d´inauguració oficial, gairebé sempre amb la presidència d´algun membre de la Casa Reial –aquest any els Reis– seguit del que es coneix com «el paseíllo», o sigui un recorregut pels pavellons i estands de compromís.

No vull entrar en debat amb el company d´aquestes pàgines, encara que discrepo que no hi hagi política turística, que n´hi ha, i sobretot en ordenació i regulació ha servit d´exemple per altres autonomies. Tot i així, potser algú podria organitzar i convocar un debat sobre la part de la política turística centrada en la promoció i més concretament en fires de turisme.

Permeti el lector que digui que hi ha qui em considera un veterà en fires. Conec Fitur des de les seves primeres i folklòriques edicions a la Casa de Campo madrilenya. I no sóc aliè al màrqueting firal, tant des del vessant docent com des de l´aplicat. A banda d´haver estat expositor directe i indirecte a Fitur i, sense ànim de presumir, he pres part en fires professionals de turisme en llocs tan allunyats com Nova Zelanda, Austràlia, Japó, Hong Kong, els Estats Units i altres més, i d´aquí a quatre setmanes prendré part en una a Sud-àfrica.

Invertir en promoció firal no és només triar ubicació i estand, tipus de missatges arquitectònics i decoratius, ús de tecnologies, identificació de manera inequívoca del personal d´atenció als visitants i materials de promoció impresos sinó també –i, de vegades, sobretot– planificar –i executar– els tipus d´accions abans, durant i després de la fira per aconseguir els objectius de promoció –i comercials en el cas privat– buscats.

Les fires turístiques reservades a professionals estan en recessió, malgrat les dades optimistes de creixement que els organitzadors difonen, algunes vegades difícilment creïbles. No és or tot el que lluü. A Fitur –i en altres fires– hi ha dos tipus d´expositors: els que fan servir taules als estands per fer contactes i relacions comercials única i exclusivament amb visitants professionals i els que van per posar-se medalles i sortir en els mitjans que llegeixen els seus votants. Reveladora és la quantitat de presidents autonòmics, de Cabildos, de Diputacions, de Consells Insulars i alcaldes i regidors que tenen muntat el seu acte amb discursos i còctel posterior. Enguany, per exemple, tot i que la fira tanca a les set de la tarda, un alt càrrec no català feia més enllà de les set el seu discurs dirigit a una munió de persones i mitjans de comunicació del seu veïnatge. Simptomàtic és també que els dies per a professionals hi hagués tants bloguers acreditats com a premsa, alguns dels quals anaven amb la parella i el bebè en cadireta de rodes. I, com en anys anteriors, hi havia jubilats de la quarta més que de la tercera edat demanant coses en els estands. Vaig ser testimoni de com diversos octogenaris que amb prou feines podien caminar sostreien bosses i bolígrafs aprofitant els descuits de les persones d´alguns estands.

No obstant això, Fitur i moltes altres fires funcionen com a eina de promoció al consumidor final i de comercialització per als professionals, per la qual cosa val la pena ser-hi.

Que la participació de Catalunya era reduïda és cert. I més si es compara amb unes altres que, al meu entendre, són un exemple de malbaratament de diners dels contribuents. Com ara Andalusia, amb tot un pavelló –com cada any– per a les seves vuit províncies, ple de polítics de tots els nivells esperant la seva presidenta al capdavant d´un seguici multitudinari. A l´estand de Catalunya sol haver-hi menys polítics –encara que n´hi ha– i menys pernil i vins. Pel que fa la recepció a l´hotel –d´un empresari hoteler català que ha traslladat la seu a Madrid– de la qual parlava Pere Lladó em sembla un acte bàsicament endogàmic i prescindible per la seva relació cost-rendibilitat promocional. Encara recordo un de fa anys l´escenari del qual –tot un sarcasme– va ser el Teatro Real, amb entrada pel carrer de Felip V. I també recordo els dinars i sopars amb què s´obsequiava –obsequiant a una selecció de convidats– cert conseller de la Generalitat.

Com deia abans, potser aniria bé debatre sobre la promoció al si de la política turística catalana. Mai és suficient, segons alguns, i per a uns altres és millorable per molts plans estratègics i plans de màrqueting que certs polítics sempre adjudiquen a les mateixes consultores i/o consultors. Uns plans en els quals la teoria és brillant, perquè –com se sol dir– el paper ho aguanta tot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema