Terrasses plenes i la dolça mandra del migdia. La ciutat endiumenjada. I la recerca dels turistes d'un Joc de trons en les muralles venerables, en les pedres de la història que ens parlen del passat real, o inventat per una telesèrie d'èxit mundial.

En una plaça, sota l'ombra benèfica dels arbres, un senyor amb cadira de rodes, l'acompanyant i un noi peten la xerrada. El jove està tan content de veure el senyor gran! Tenen una amistat d'aquelles dels homes que han vist créixer els fills dels seus amics; o de cap a la feina que et va valorar tant, i et va ajudar quan la vida t'era esquerpa. El noi jove li explica els seus somnis i objectius. El senyor gran està cansat i malalt. Estar cansat de viure és el principi de la fi, explica el poeta; però mentre l'home gran escolta el noi jove, se l'il·lumina la cara i res li fa mal. Abans de marxar, el jove l'abraça, i li diu a l'acompanyant: Cuida'l molt, eh? L'hi diu amb un to de veu d'estima real, de prec. L'acompanyant no és pas un familiar, sinó algú que rep un sou per estar amb ell i ajudar-lo. Quants cuidadors i cuidadores no fan aquesta feina a Girona, en condicions difícils, en situacions laborals precàries?

A vegades trobem a les notícies personatges sense escrúpols que s'aprofiten dels avis per treure'ls els estalvis. Però és l'excepció. La solidaritat i l'esforç van lligats a aquestes feines. També el món actual, on les famílies no tenen gaire temps de compartir l'experiència de la gent gran. A voltes, ens escolten més les persones nascudes a l'altra punta del món, que ofereixen una veu amiga. Paraules dites amb el cor, en la ciutat endiumenjada.