Aquests dies, arran de l'estrena de la sèrie Por trece razones a Netflix, s'ha parlat molt de l'adolescència. Articulada a partir d'una noia que decideix suïcidar-se i explicar els motius en uns enregistraments per a les persones que hi han tingut alguna cosa a veure, la sèrie té l'encert d'obrir debats que la ficció a vegades només apunta o directament omet. Més enllà de la seva qualitat, té el valor d'erigir-se en un instrument ideal perquè espectadors de totes les edats puguin emmirallar-se en problemàtiques que mereixen transcendir els designis de la immediatesa. L'adolescència és, com es diu a la mateixa sèrie, una etapa particularment crua de l'existència: és el moment que deixes de ser un nen, per més que sovint se't tracta com a tal, però no ets suficientment «gran» com perquè algunes de les teves preocupacions siguin tractades amb la frontalitat necessària. Se't demana que decideixis el teu futur quan amb prou feines tens les eines fonamentals per entendre el teu present. Es tendeix a atribuir a l'adolescència una arbitrarietat que no té, perquè és el segment vital més incert, més cabró i alhora més difícil de gestionar. Explores, descobreixes, però també constates que l'avui no determina necessàriament el demà. T'aboques a conflictes que són més propis de la vida adulta, però en el fons ets l'evolució, i potser gens plàcida, del nen que eres fa quatre dies. Veient la sèrie des de l'òptica de la maduresa, t'adones que un problema endèmic és que acostumem a oblidar-nos com érem d'adolescents. A vegades no els entenem, i al capdavall és perquè no ens entenem a nosaltres mateixos. I ajudar-los a transitar per la consciència de la mort i del fracàs, de la sexualitat i la frustració, passa per saber-los escoltar i recordar que, en algun moment de la nostra vida, també ens vam sentir exclosos de l'engranatge col·lectiu. Mireu la sèrie, no us deixarà indiferents i us convidarà a parlar de temes que, massa sovint, es perceben com a aliens.
