Algun dia els neuròlegs estudiaran el curiós estat d'ànim que s'ha apoderat dels europeus en aquests últims anys, aquesta estranya barreja d'inquietud, ansietat i pessimisme que els francesos anomenen malaise i que nosaltres, a falta d'una paraula millor, anomenem «malestar». L'altre dia, en vigília de les eleccions presidencials, una amiga francesa em va enviar un correu comentant-me la situació. «L'important ara -deia- és que Marine Le Pen no guanyi (toquem fusta) i que Macron aconsegueixi aixecar França, que es troba en un estat lamentable». Lamentable? Aquest adjectiu em va cridar molt l'atenció.
Que sapiguem, França és un dels països on es viu millor a tot el món. Té una elevadíssima despesa social, més alta que la dels països escandinaus, amb generoses prestacions per desocupació i no menys generoses pensions de jubilació (la meva amiga està jubilada i puc assegurar que viu molt bé). I a més, França té un bon sistema educatiu, a part d'un sistema sanitari que no està gens malament i innombrables avantatges socials que serien l'enveja de qualsevol persona que visqui al Tercer Món. Però tot i així, molts francesos estan convençuts de viure en un país lamentable que pateix un declivi inexorable. I és cert que la cultura francesa ha deixat de ser el que era -gairebé ningú parla ja francès a Europa, per desgràcia-, i també és veritat que França ha acumula diversos anys d'estancament econòmic i que amb prou feines compta amb intel·lectuals de pes en l'època de la globalització. El seu pes polític en el món també ha anat disminuint des de l'època del general De Gaulle, però cal ser molt masoquista per pensar que un país així viu una situació lamentable. El que passa és que la malaise s'ha apoderat de la majoria dels francesos, igual que s'ha apoderat de molts de nosaltres, europeus desconcertats que no saben gaire bé el que els està passant i que han perdut completament la perspectiva històrica i la capacitat de raonar amb fredor.
Quan penso en França, el primer lloc que em ve al cap és la torre de Montaigne, que és l'Aquitània, en un dels llocs més bonics que he conegut. Si Europa existeix tal com ara la coneixem, va ser perquè Michel de Montaigne, al segle XVI, va establir en els seus Assajos que la llibertat de consciència -«la llibertat de l'ànima», com l'anomenava ell- era la conquesta més important de l'ésser humà. Quatre segles més tard, en el seu exili de Petròpolis, al Brasil, Stefan Zweig li va dedicar un bell assaig a Montaigne. Va ser l'últim llibre que va escriure Zweig -un altre dels pares del que ara anomenem Europa-, abans de suïcidar-se al febrer del 1942 perquè ja no podia suportar que el continent que considerava la seva única pàtria visqués una aferrissada guerra civil, la Segona Guerra Mundial.
Aquest llibre de Zweig es ven ara a la petita llibreria que hi ha al peu de la torre de Montaigne, als afores del poble de Sant-Michel-de-Montaigne, a la regió de la Dordonya. No conec un paisatge més amable -més horacià- que el paisatge de St. Michel-de-Montaigne. Vinyes per tot arreu, turons suaus, sòlids casalots de pedra amb teulades de color ocre, bosquets de roures i verns, i en totes les cruïlles de camins uns noms -Pomerol, Sant Émilion- que evoquen la felicitat d'una taula ben assortida a l'amor del foc. Tot respira prosperitat, calma, hedonisme, placidesa. Doncs bé, a la comuna de Sant-Michel-de-Montaigne, on s'alça la torre de Montaigne, dels electors que van anar a votar diumenge passat, 122 van votar el candidat liberal Macron, però 93 van votar la ultradretana Marine Le Pen. Una petita diferència de 29 vots. Si comptéssim els abstencionistes i als que van votar en blanc, hauria guanyat amb diferència Marine Le Pen.
Com és possible?, es pregunta un. És comprensible que votin Marine Le Pen els treballadors industrials que han vist tancar les seves fàbriques i que han de conviure en els barris degradats de les banlieues amb immigrants africans que no entenen ni volen entendre. Però els habitants d'aquesta regió d'Aquitània viuen dels generosíssims subsidis agrícoles de la Unió Europea, i a més en la seva regió hi ha comparativament molt pocs immigrants i molt poques zones urbanes degradades per l'atur i la marginació. Però tot i així, la malaise segueix fent el seu insidiós treball, i a poc a poc va minant l'esperança en el futur d'uns ciutadans que viuen comparativament millor que ningú, tot i que cada dia que passa estiguin perdent la confiança al seu país. Algun dia, sí, algú haurà d'estudiar aquest estrany fenomen.
