ÚLTIMA HORA
Atropellament massiu a les Rambles de Barcelona. Diversos ferits

El futur del socialisme

14.05.2017 | 06:30

En els mitjans s´especula amb la possibilitat que el Partit Socialista espanyol segueixi la mateixa deriva que el Partit Socialista francès i estigui a prop de la desaparició de l´escena política. I si no de la desaparició, d´una presència parlamentària marginal. El principal motiu de reflexió ve del país veí, on el president de la República, François Hollande, i el cap d´un dels seus últims governs i home de la seva màxima confiança, Manuel Valls, van recolzar la candidatura del reformista Emmanuel Macron en contra dels interessos del seu propi partit. Un suport que es va fer encara més explícit en anunciar Valls la seva baixa com a militant davant l´evidència que «el partit socialista francès havia mort».
Després d´aquest gir radical, i amb un 6% de vots en la primera volta de les eleccions presidencials, al partit del puny i la rosa només li quedaria organitzar un funeral de tercera i dissoldre´s discretament. Els dirigents passarien a gaudir d´una jubilació anticipada i a escriure les seves memòries; alguns dels principals quadres s´integrarien en les files de Macron (que és, de moment, l´aposta segura); i bona part de les bases s´aniria amb Mélenchon, a qui coneixen dels seus molts anys a la casa que va ser de tots ells durant la llarga etapa de la grandeur socialista amb ­Mitterrand.
A aquesta visió pessimista caldria afegir l´evidència del deteriorament d´imatge de la socialdemocràcia europea com a alternativa de poder dins del sistema creat a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial. A Itàlia, ja fa anys que va desaparèixer de l´escena després de la fugida de Bettino Craxi a Tunísia quan va implosionar el pentapartit i van desaparèixer els partits tradicionals en el marasme de la corrupció. A Grècia es va aliar amb la dreta no menys empastifada en escàndols, i va acabar per afavorir l´aparició de Syriza. A Alemanya governa en coalició amb la democràcia-cristiana de la senyora Merkel. I a la Gran Bretanya, amb Corbyn, està a punt (segons les enquestes) de facilitar un avantatge aclaparador als conservadors de la senyora May. L´únic lloc del mapa europeu on és possible visualitzar un partit socialista que no hagi perdut vigor és a la veïna Portugal, on té el comandament del govern en coalició amb altres forces situades més a l´esquerra.
Ara bé, davant d´aquest panorama desolador, quin pronòstic cal fer respecte del cas espanyol? Doncs res de bo. De moment, tenim unes eleccions per elegir el nou secretari general en què hi ha tres aspirants. La senyora Díaz, candidata de l´aparell (Felipe González, barons regionals i rodalies) que del seu programa només sabem que «vol guanyar i se sent guanyadora» (un ideari aplicable a qualsevol entrenador de futbol amb ambicions). El senyor Sánchez, que promet un gir a l´esquerra, encara que no sabem si només retòric. I el senyor López, que clama per la unitat del partit amb la mateixa desesperació que aquell participant en una orgia desaforada que reclamava ordre enmig del caos. A falta de comptar els vots, la que més suport sembla tenir (fins i tot entre la dreta política i mediàtica) és la senyora Díaz. Espanya no és França. Qui jugaria aquí el paper de Macron? Rajoy no té la seva edat. Ni el seu perfil polític.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema