Democràcia a l'esglèsia?

22.05.2017 | 11:04

No és improcedent la pregunta. És més, crec que és pertinent i oportuna, perquè pretenc fer una modesta aportació a la problemàtica que ens toca viure, d´una democràcia «decadent» (?), de «baixa intensitat» (?) «cansada»(?), poseu-li l´adjectiu que vulgueu, però es evident que la corrupció, la manipulació de les institucions amb interessos partidistes i la possibilitat que la tempesta populista inundi els diferents territoris i ofegui o s´endugui els petits brots de dignitat humana que encara ens queden, clamen un SOS que implica tots els homes de bona voluntat i sobretot les institucions que cuiden de la formació humana i tenen com a referència els drets humans.

És democràtica l´Església? Si entenc la democràcia com la sobirania del poble exercida amb el vot, no és demòcrata perquè la sobirania de l´Església prové de Crist, el seu fundador. Tanmateix, si tinc en compte l´ambigüitat del terme «sobirania del poble» que s´amaga al darrere de la façana de la democràcia representativa, puc acceptar també com a definició vàlida de democràcia:

«Aquella forma de societat en què –d´acord amb certs pressupostos espirituals, culturals i socials– concedeix als seus membres un gran espai de llibertat , a fi que cadascun pugui participar àmpliament i activa en la vida i decisions de la societat» (Karl Rahner SJ).

En aquest sentit, l´Església és demòcrata perquè els seus membres ho son lliurement, poden desplegar els seus carismes sense entrebancs i en funció del principi de «corresponsabilitat»/«l´Església som tots i és de tots» que es desprenen de la definició «d´Església, Poble de Déu» sorgida en el Concili Vaticà II, poden participar a tots nivells en funció de les pròpies responsabilitats i carismes. És cert que queden vestigis mentals operants, de visió preconciliar, propis d´una institució monàrquica i jeràrquica, d´estructura piramidal, però si els catòlics ens impliquem i prenem seriosament, tot el contingut del concepte «corresponsabilitat», estic convençut que aquests vestigis de poder absolutista quedaran reduïts a la mínima expressió i amb el temps desapereixeran.

L´Església es demòcrata, amb límits que provenen de les seves arrels fundacionals, però la sobirania del poble, expressada en la majoria dels vots, també es troba limitada pels acords internacionals sobre drets humans i altres. És evident que «el poble sobirà» tampoc pot canviar-ho tot. És igualment evident que les formes que configuren els governs demòcrates son tan variades i complexes com variat i complex és cada país.
Això no justifica que en la forma de govern i de prendre decisions, a l´Església li resti un gran recorregut per assolir cotes més altesde democratització, per adaptar-se als signes del temps i satisfer de la millor manera possible les demandes dels catòlics.

Soc conscient que conjugar Església i democràcia és controvertit i dona per a profundes tesis teològiques, sociològiques, antropològiques, jurídiques, històriques, etc . Als «doctors» els deixo la feina. Tant de bo s´hi apuntin i divulguin els seus treballs de manera entenedora!
El que m´interessa d´aquest article (no sé si ho assoliré) és afirmar-me que la crisi democràtica és una crisi de «cultura democràtica». Alexis de Tocqueville, en la seva obra sobre la democràcia a Amèrica, atribueix l´èxit de la república dels Estats Units a certs valors que va denominar hàbits, costums o virtuts dels seus habitants, les quals son més importants que les pròpies lleis per establir una democràcia viable: «Les virtuts democràtiques són l´únic poder resistent i durador d´una nació». Dit d´una altra manera, «no hi ha democràcia, sense demòcrates».

Si s´accepta aquesta premissa, l´Església té un paper rellevant formant els seus feligresos en virtuts demòcrates que configuren el mateix ADN de l´Església: Llibertat, justícia, veritat, transparència, solidaritat, amor, subsidiarietat, pluralisme, diàleg, tolerància, foment del sentit comunitari, participació, compromís, responsabilitat, cultura, convivència transversal generacional, cultural, ètnica, esperit crític profètic i tants d´altres que el lector hi pot afegir.

Tanmateix, al temps que fa aquesta tasca insubstituïble de formació ha de maldar per eixamplar els límits de participació, d´expressió i de decisió, en qüestions no dogmàtiques, a tots els àmbits i estaments que la configuren: bisbes, preveres, religiosos/es, laics/ques.

Entenc que autentificarem la democràcia, si conreem virtuts democràtiques i ens impliquem a eixamplar els límits de democràcia formal, en tots i cadascun dels espais vitals: família, escola, parròquia, associacions de veïns, culturals, esportives, d´oci etc.

Un gran repte per una convivència en pau!

Un gran repte que «l´Església de tots» no pot defugir!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema