Es veu que, antigament, els nois i noies després de rentar-se a la palangana tiraven per la finestra l´aigua bruta i es delectaven mullant els transeünts. Aquest fet es veu documentat tot llegint les Regles morals i de bona criança, un manual escrit l´any 1892 per Josep Pin i Soler; a la regla número 6 diu: «noys y noyes cuidaran de rentar-se ab decència tenint compte de no fer bassals per terra, de no llençar per finestres l´aygua bruta, a riscos de rabejar els qui passen pel carrer». El llibre arriba fins a 78 normes. Aquell llibre ara fa 125 anys i va representar un avenç social de primer ordre, obria el món d´allò que s´ha anat anomenant bona educació, convivència, urbanitat, formes degudes i etcètera. En el seu temps aquell autor i el seu llibre varen merèixer grans felicitacions de personalitats com Torras i Bages, Jacint Verdaguer, el bisbe Morgades i d´altres. Trenta-cinc anys més tard apareix un altre llibre dedicat al mateix tema de la bona educació: és la Cartilla moderna de urbanidad coneguda també com la FTD, inicials de l´editorial creada pel germà marista francès Frère Theophane Durand; l´editorial després es va dir Luis Vives, de gran referència durant bona part del segle XX. La Cartilla insistia en la voluntat d´educar el jovent en unes formes i costums que s´atribuïen a les classes altes de la societat i ara es tractava que també fossin apresos per tothom, sense distincions. Era un nou «ensenyament» molt especial i ja es comprèn que a les classes més populars podia ser rebut amb estranyesa o reacció. S´explica que a la Barcelona dels començaments del Teatre del Liceu hi figurava molt el senyor Baró de Terrades, reconegut expert i capdavanter en normes, regles i cartilles d´urbanitat; ell dictava i també marejava; un dia, al Liceu, va haver-hi un tall de llum total, per avaria, i en aquell moment de neguit es va escoltar una veu irònica i potent del galliner: «i ara, què fotem, senyor baró de Terrades?».
La burgesia havia construït tot un ritual de bones formes que deurien resultar pretensioses i distants, ara en diríem ràncies. Les intencions eren millorar la convivència, però en podia sortir perjudicada la naturalitat de les relacions humanes. En tot cas, aquella èpsoca i aquella organització de dalt a baix ja no hi són.
La vida ha fet un gir molt notable. Ara les ciutats -justificadament orgulloses dels seus patrimonis- han fet de l´atracció de forasters un objectiu vital i absorbent, potser desmesurat, amb bullícies que poden perjudicar la serenitat de la necessària convivència ciutadana. Ara, fins i tot, es fan coincidir dos esdeveniments públics, dues celebracions, multiplicant decibels i tot; i quan no hi ha festival es té el memento del dia a dia amb abundància irritant de bicicletes, patins i altres estris amb mals usos de la llibertat.
El sociòleg Salvador Cardús vol evitar confusions: «La bona educació és allò que permet conviure amb gent amb criteris morals diversos. La bona educació és un sistema d´arbitrarietats pràctiques, com ho és l´ortografia en l´escriptura. Uns certs valors només es desenvolupen si hi afegim reflexió i consciència crítica».
Ens mereixem reflexionar-hi. Una ciutat que vol ser estimada no es pot vendre per un plat de llenties amanides amb xerinola, només. Ara ja no ens tiren aigua bruta des d´una finestra de novel·la gòtica; però ens cal, tant als de dalt com als de baix, una consciència crítica, encara que tingui mala premsa, com la varen tenir aquelles publicacions dels temps avantpassats. Tot sigui per fer més gentil la vida en aquesta terra.
