De Phillip a Suraya

26.05.2017 | 07:34

Res més fàcil que fer vessar la llagrimeta al lector occidental, que ja de per si està sempre buscant proves que és sensible, bona persona, tants dubtes en té. Un atemptat és l´ocasió perfecta, com saben els governs i els seus aliats, els grups mediàtics, i ja que 22 morts a Manchester és una xifra freda, resulta mes eficaç adornar-la amb «commovedores» (sic) biografies dels morts, descrites, a més, per familiars i amics. Així, hem pogut assabentar-nos –amb una foto de cada víctima, a poder ser somrient beatíficament i no fent un calb en les vacances a Magalluf– que el pobre Philip era «una ànima amant de la diversió», que en John era aficionat al ball, que la Jane treballava com a recepcionista en un hotel i havia anat al concert amb una amiga, que l´Elaine «voldria que tiréssim endavant sense sentir por», que en Marcin i l´Angelika havien anat a recollir la seva filla, que la Safie només tenia vuit anys, que la Cloe i en Liam, 17 i 19, «eren perfectes l´un per a l´altre, volien estar junts per sempre i ara ho estan» o que en Martin, relacions públiques, era «meravellós, icònic i formós». Que macos eren tots i que bé han sortit en les fotos, snif.

Quan els Estats Units va bombardejar un hospital a Síria i van matar 46 persones, quan el mateix ISIS en va matar 70 (30 nens) en una mesquita al Pakistan, o quan abans-d´ahir 34 refugiats (10 nens) van morir al Mediterrani, ningú va llegir que l´Aamina, de 7 anys «només volia menjar cada dia», que l´Amal era a l´hospital acompa­nyant la seva dona embarassada, que en Wadud mantenia la mare i vuit germans, que en Rahim «era al temple perquè odiava la guerra» o que la Suraya «va morir abraçada a la seva nina de cartró, l´únic joguet que tenia». Ningú ho va llegir i ningú mai no ho llegirà. I ningú n´ha vist cap foto, com no sigui a trossets.

Ho sabem fer bé, així queda clar que els nostres morts són persones. Els altres, números.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema