El 39è congrés del PSOE es va tancar amb una entusiàstica invocació a la unitat del partit al voltant del ressuscitat Pedro Sánchez i amb una polèmica definició d'Espanya com a «Estat plurinacional» o «nació de nacions». La premsa de Madrid, i en especial el diari El País, que ha passat de ser el foc amic dels socialistes al foc enemic, ha saludat la definició amb els sarcasmes habituals. El diari de Prisa en un editorial titulat «Decebedor PSOE», demana que li expliquin com es pot compatibilitzar la sobirania nacional única i indivisible consagrada en l'article 2 de la Constitució amb el reconeixement de la plurinacionalitat. Després ironitza amb l'aparent contrasentit de qualificar com a novetat la proclamació del partit com de l'esquerra socialdemòcrata, que és el que va voler ser sempre des de la seva fundació fa 140 anys. «Convindria -insisteix l'editorialista- que Sánchez i el seu equip precisessin de quin signe ideològic van ser els governs de González i de Zapatero i quines polítiques van fer durant 21 anys a la Moncloa (de dretes?, neoliberals?) I en què pretenen distingir-se d'ells».

Finalment descarta que el nou PSOE de Sánchez, a qui qualifica de «desdibuixat, tacticista i confús», sigui capaç d'articular una alternativa parlamentària estable al bloc format pel PP i Ciutadans. Profetitzar en aquesta matèria és arriscat, i més encara després d'assistir a la miraculosa resurrecció política de Sánchez a la qual tots (líders històrics, barons territorials i editorialistes amics) havien donat per definitivament mort i enterrat. Però anem a pams. El concepte de «nació de nacions» que proposa Sánchez per permetre l'encaix de Catalunya a Espanya (que va dir Ortega en aquell famós debat amb Azaña), si no deriva cap a una estructura federal té poc recorregut. Un recorregut que ens portaria cap a una reforma constitucional que pogués plantejar l'opció entre monarquia i república. I per això es necessita l'acord amb el PP o amb qualsevol altre bloc conservador que el substituís. Pel que fa a la unitat del partit, condició imprescindible per escometre semblant tasca, imagino que gent d'experiència convencerà el líder màxim de la necessitat de calmar les aigües després d'un període d'especial agitació. En les ressenyes de premsa sobre el resultat del 39è congrés encara es parlava de « susanistas», és a dir, de partidaris de Susana Díaz, i de «sanchistas» o «pedristas», és a dir, de partidaris de Pedro Sánchez. I fins i tot de «javieristas», o adscrits al corrent de Javier Fernández, el socialista que va presidir la gestora. No és una novetat.

En temps de les tres majories absolutes de González se'ls va dir «guerristas» als membres de l'oposició interna que se suposava que liderava Alfonso Guerra després de la seva defenestració. I més enrere encara, en els inicis de la Transició, en la UCD que va fundar Suárez per pilotar el pas de la dictadura a la democràcia hi va haver com a mínim tres grups ben definits. Els anomenats blaus per la seva procedència del Moviment d'inspiració falangista ( Martín Villa, Gabriel Cisneros, etc.), els anomenats democratacristians ( Herrero de Miñón, Marcelino Oreja, etc.) i els anomenats socialdemòcrates el cap visible era Fernández Ordóñez. Els democratacristians i alguns dels blaus es van integrar després en el PP, els socialdemòcrates al PSOE, i Martín Villa en diversos consells d'administració.