Per primer cop en el darrer mig segle Catalunya arriba al 19% del PIB espanyol. Xifres superiors només s'havien donat al principi del segle XX de forma creixent fins al període de la Segona República, quan el PIB català superava un 30% la mitjana espanyola: el franquisme i l'estat postfranquista van ensorrar la posició de Catalunya en termes relatius. La paradoxa actual és que en el moment de màxim abandonament per part de l'Estat i de bel·ligerància gens dissimulada del partit del govern a Madrid, Catalunya repunta com mai, aprofitant la nova revolució industrial-tecnològica global. La caiguda en picat del pes del mercat espanyol per a l'economia catalana no és lluny del fenomen.

Segona notícia. Un cop més, hi ha tendència a l'alça de les inversions que de forma sostinguda experimenta Catalunya des del 2012, quan el procés cap a l'autodeterminació ja havia començat i les veus catastrofistes de l'espanyolisme amenaçaven amb una apocalipsi immediata.

Com ha comunicat el director del servei d'Estudis de la Cambra d Comerç, Joan Ramon Rovira, en el primer trimestre del 2017 Catalunya ha rebut 856 milions d'euros, en comparació dels 506 que va rebre el mateix trimestre del 2016. Només la Comunitat de Madrid apareix al davant per l'efecte seu, que fa que s'imputin a la capital inversions pel fet de ser la seu de les multinacionals que van a altres territoris de l'Estat.

L'últim any de bonança inversora en el passat recent havia estat el 2008 amb 2.363 milions d'euros, poc abans que es desplomés quasi a la meitat. Però amb una gran diferència: en aquell moment les inversions a Catalunya estaven a l'entorn del 8% del total espanyol; ara en són el 20,8%.

Una altra notícia. Després dels informes ponderats de Foment del Treball i de la Cambra de Comerç sobre inversions públiques estatals ha arribat, fa tres dies, l'informe del Govern de la Generalitat sobre incompliment d'inversions estatals. Per convenis signats a mitjan dècada anterior, i malgrat la caiguda d'ingressos de la Generalitat, molt superior en termes relatius a la de l'estat, aquella ha executat el 69% del previst en xarxa viària i el 87% en xarxa ferroviària. Mentre que l'Estat només ha complert el 31% en xarxa viària i el 26% en ferroviària. Queden pendents, entre d'altres, uns clàssics com l'N-II Maçanet-la Jonquera, l'A-27 Valls-Montblanc, la B-40 Olesa-Viladecavalls, la connexió Ronda litoral-C 32, la variant de Vallirana; o bé la Sagrera retardada 10 anys, el pla de Rodalies aturat, com el desdoblament de l'R3 o l'accés feroviari a la T1 del Prat, els accessos al port de Barcelona i el tram Vandellòs-Tarragona.

Però Íñigo de la Serna segueix la tradició dels incompliments i la màxima de no fer ni deixar fer, quan s'oposa a l'establiment de l'eurovinyeta com a fórmula de finançament del manteniment i ampliació de les infraestructures que han de deixar de ser de peatge. El ministre amb el «topicazo» habitual va dir que un senyor de Burgos no tenia per què pagar l'eurovinyeta per circular per Catalunya. En canvi, sí que haurà de pagar els peatges més cars de l'Estat i a sobre algun desinformat encara en culparà als catalans.

En aquesta mateixa línia propositiva, esperant el «niet» soviètic de rigor, l'hàbil vicepresident econòmic de Catalunya, Oriol Junqueras, acaba de proposar el rescat anticipat de l'eix Transversal amb un crèdit del FLA de 530 M?. Fórmula que estalviaria al sector públic un total de 700 M? que si no contribuirien a l'augment del dèficit i del deute a compte de les grans constructores que van concertar el sistema de peatge a l'ombra. Estem amatents a la resposta de Montoro, per determinar si l'enemic real a combatre és el deute de les administracions o en realitat el combat contra el deute és el pretext per liquidar l'autogovern i recentralitzar el pressupost.

Pregunta no sobrera quan també s'ha sabut aquesta setmana que, segons el Consell General d'Economistes, la recaptació fiscal perd uns 26.000 milions a l'any per frau. I que l'economia no declarada representa prop del 16% del PIB, uns 170.000 milions; altres estudis la xifren per sobre dels 200.000 m. O sigui, que en cas d'independència de Catalunya, amb una bona inspecció fiscal en tindrien de sobres per compensar la pèrdua d'ingressos.

Comprendran que amb tots aquest fets econòmics que parlen per si mateixos, l'escuma política no m'aporti res de nou. Que a Catalunya hagin renascut la Unió i la Convergència subalternes de mans de polítics renovats com Losada (Units per avançar) i Fernández Teixidó (Lliures) és tan prometedor com ho pot ser la manca de propostes d'aquest unionisme per a la regeneració d'Espanya. Que lluny queden de l'unionista Philippe Couillard, primer ministre liberal del Quebec, que acaba de proposar una reforma de la Constitució de Canadà per al reconeixement del Quebec com una nació de ple dret.