Per terra, mar i aire se'ns bombardeja amb el fals concepte de la «Dieta Mediterrània» -dieta cretenca, a França-, que és un mite biomèdic. Això sí, pot donar bons rèdits econòmics als seus propulsors i divulgadors, agrupats en Societats Anònimes, entitats i amb la participació culpable d'algunes administracions de Catalunya, de la Generalitat a alguns ajuntaments.

Els propagandistes de la «Dieta Mediterrània» desapareguda, si és que va existir mai, cap als 60, quan vàrem deixar de ser pobres, s'ha convertit en un pur motiu d'especulació comercial, mediàtica o de dietistes, metges, cuiners i comunicadors ociosos (o ignorants). I polítics que encara ho són més, i que, des de Sòria (?) la varen fer declarar-la «patrimoni de la Humanitat»!

Entre les seves virtuts ens en diuen que és la «més sana del món». No deixa de meravellar-nos aquest maniqueisme, però si parlem en aquests termes, això és una falsedat. Informes solvents d'organitzacions sanitàries -lligades a l'OMS- ens diuen que, si de cas, atenent als diversos paràmetres -qualitat de vida, manca de malalties, i, sobretot, longevitat-, la dieta més «sana» del món és la japonesa. I dintre del Japó, els habitants de l'illa d'Okinawa són coneguts pel fet de tenir una menor quantitat de malalties cardiovasculars i d'altre tipus i de tenir la més alta longevitat coneguda. I no fan «dieta mediterrània»! Els uchinanchu n'estan molt orgullosos, enfront dels yamatunchu (japonesos), ja que són una nació amb una història i una llengua pròpies. I una cuina excel·lent: me n'agrada, especialment, la reconfortant sopa de peus de porc que un amic d'allí, que viu a Nova York, em va fer tastar ( Ashitibichi, en okinawès). Doncs bé, tornant a la salut: s'ha relacionat la plàcida vellúria dels habitats de l'illa al fet que consumeixen el doble de tofu (mató o brossat de soja) que al Japó. Els vegetarians, que el varen posar de moda, o els adeptes a les cuines orientals, estaran d'enhorabona. Ara bé; resulta que la cuina d'Okinawa també fa un gran consum de porc, més que la mitjana! I no solament mengen sopa de peus. Per tant, tornant al principi, deixem-nos de «medicalitzar» la cuina, i com diu sàviament el Dalai Lama, a cada poble la seva religió i cultura, i , per tant, la seva alimentació. No som okinawesos, i per molt de tofu que mengem segur que no viurem més, perquè els fets són molt més complexos.

O ho haurien de ser, menys per aquests falsos profetes de la «dieta mediterrània». Ara mateix a les farmàcies hi podeu trobar la revista de distribució gratuïta Consejos de tu farmacéutico (i en català?) amb un galdós article dedicat a pontificar sobre els «mantres» de la susdita dieta: la més saludable -excepte els peus plans i la calvície, ho cura tot, incloent la depressió (sic)-, l'herència clàssica, la trilogia del pa, l'oli d'oliva i el vi (només poden fer aquesta dieta els cristians, pel que es veu i altres amenitats per a innocents.

En el meu llibre La cuina antiga. Ibers, grecs i romans, de pròxima aparició, explico que els ibers -que se suposa eren mediterranis-, d'antuvi no coneixien ni el blat, ni l'olivera ni la vinya. Per tant, la teoria del milers d'anys d'antiguitat de l'anomenada Dieta Mediterrània també és una fal·làcia.