Fa vint-i-cinc anys, en Cobi era pertot arreu. Triomfava. Però el 1988, quan el van presentar en societat, no havia acabat de convèncer tothom.
Si fullegeu l´interessant Cobi al descobert, de Jordi Busquet (Parsifal Edicions), us adonareu de la polèmica absurda, estèril i provinciana causada pel naixement de la pobra bestiola. Mariscal, el seu creador, havia guanyat per golejada el concurs de disseny d´on havia de sortir la mascota olímpica. Les úniques propostes que li podien fer ombra eren les de Pere Torrent (Peret); tota la resta, per ser justos, eren carrinclonetes i poc agosarades.
Com que un dels promotors del concurs demanava que fessin un gos d´atura, per tenir un animaló que fos del país, Mariscal va fer uns esborranys amb un Cobi força pelut. En cas d´haver-los triat, més d´un l´hauria confós amb un germà petit de Chewbacca.
Els detractors del personatge me li van dir de tot. El més habitual era que semblava un gos acabat d´atropellar. Amb sornegueria, Manuel Vázquez Montalbán els va replicar dient que, en tot cas, Cobi era «l´ànima d´un gos atropellat en una autopista, convertida en llufa i clavada al cul de l´Espanya del V Centenario i dels Jocs de 1992».
La panxeta d´en Cobi, segons explica Mariscal, era una de les parts més importants de la seva personalitat: «La panxeta és senyal de felicitat. És la corba que et surt quan estàs bé». Aquesta panxeta, és clar, devia ser cervesera, perquè Cobi va ser la primera mascota olímpica que bevia xampany i cervesa. Va ser el precursor del mediterràniament.
