LLETRES

Una sola paraula, una

07.08.2017 | 07:06

El neoliberalisme segueix sent la ideologia dominant a tot el món des de fa uns quaranta anys, des de la caiguda de la URSS i el final de la guer­ra freda. Però, cada cop més, la crítica ja no és exclusiva d´alguns «rebels» contra el sistema que ha generat les desigualtats socials més grans; que ha promogut reformes laborals de ter­ribles conseqüències per al sector econòmic més dèbil, amb unes cotes d´atur escandaloses; que ha destruït l´estat del benestar, aconseguit gràcies a les mobilitzacions de classe; que ha promogut un individualisme antropofàgic, uns per atresorar més i més, d´altres per intentar sobreviure; que ha permès als rics ser cada cop més rics i ha fet els pobres cada cop més pobres; que ha promogut reduccions d´impostos a empreses i grans fortunes amb la fal·làcia que això reportaria més inversió. Uns mercats lliures, sense control, amb uns governs submisos als grans poders econòmics mundials. (Espanya té un afegit de pes: una corrupció institucionalitzada, que gaudeix d´absoluta impunitat, gràcies a la col·laboració d´alguns sectors del poder judicial.)
Són moltes causes que han afavorit l´auge del neoliberalisme, totes relacionades amb la dicotomia capital-treball i, sobretot, l´avarícia. Però n´hi ha una poc visible però transcendental: la desaparició semàntica de «classe obrera», treballadora. Per què? Perquè ningú no vol reconèixer-se com a classe treballadora; tothom la nega i afirma ser classe mitjana. Desapareix la paraula i, amb ella, la classe; i sense la classe, l´esperit de lluita; i sense la lluita, la capacitat reivindicativa. Només cal veure l´actual paper dels sindicats. El capital ja no té adversari que el neguitegi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema