El model contemporani de societat avançada és incompatible amb el monolingüisme o els purismes racials. El món progressa en un sentit contrari a l´aïllament, encara que puguin emergir en algunes ocasions moviments i lideratges que pretenguin oposar-s´hi, amb criteris més emotius que racionals. L´evolució tecnològica és imparable i ens facilita mitjans de comunicació i de transport que permeten i estimulen la interacció entre persones i institucions de tot el planeta. Hem de gestionar amb intel·ligència aquestes transformacions per evitar escenaris confusos i renúncies innecessàries a factors culturals identificatius. No es tracta de promoure l´homogeneïtat, sinó l´intercanvi i l´aprenentatge mutu. En el nostre cas, l´experiència de la Unió Europea, que ens ha habituat al treball en comú amb altres, constitueix una bona base per assumir amb naturalitat els reptes d´aquesta globalització. Rebutjar la naturalesa del present i obviar el futur que comença a dibuixar-se ens condemnaria a la marginalitat. Cal, doncs, afrontar, no pas des de la por o la resignació, sinó amb lucidesa i imaginació l´oportunitat que tenim de participar activament en aquest horitzó que es configura. En la nostra adaptació a aquesta situació, les escoles hi han d´aportar una educació lingüística de qualitat, com la que caracteritza el perfil d´alguns centres que han fet una aposta en aquesta direcció. A les nostres aules de vegades es visualitzen veritables mosaics de llengües. I no sembla pas que això hagi de canviar, com assenyala Anna Cabré a El sistema català de reproducció, on constata com històricament s´ha compensat la baixa natalitat amb la immigració. La interculturalitat present a les nostres escoles pot generar dificultats pedagògiques, però alhora ofereix, quan es produeixen interaccions translingüístiques, una oportunitat per a l´enriquiment de la visió dels alumnes sobre la diversitat. L´exposició dels estudiants a diverses llengües eixampla les possibilitats de comprensió dels vincles històrics i etimològics entre la llengua materna i les altres amb les quals conviuen. A l´aprenentatge de llengües fa temps que s´apliquen metodologies competencials, no tan orientades a la memorització de la gramàtica, com al domini de l´expressió associada amb usos i contextos concrets. Per això convé consolidar l´aprenentatge d´una llengua més enllà de l´assignatura destinada a ensenyar-la, i incorporar-la com a vehicular d´altres matèries. En una època en què la consulta de dades i l´accés a coneixements estan més a l´abast, la formació idiomàtica és una base indispensable per comunicar eficaçment i integrar-nos en aquest món inexorablement polièdric i plurilingüe. En aquest marc de convivència, és essencial assignar al català una naturalesa de llengua comuna, de referència, de trobada, de confluència. I alhora és convenient que els professors guiïn i acompanyin els alumnes en el desplegament de la multicompetència derivada de l´aprofitament del que sabem d´una llengua en l´aprenentatge d´altres.
