La vida i la mort es toquen i es donen la mà, en un joc inacabable d'inicis i finals. Pot semblar estrany, perquè la societat arracona les coses dels morts, com si no fossin l'altra cara dels vius. Al llarg de la vida, trobarem a faltar una pell, una veu, el tacte. Trobarem a faltar un punt de lucidesa en un món a on regna la bogeria, els interessos amagats, i sovint et volen vendre les solucions més partidistes i sectàries com si fossin els remeis més meravellosos per a problemes complexos.

Trobarem a faltar una, dues, poques persones com a punt de referència. Com el port arrecerat on refugiar-nos. Alhora, el record d'aquests absents marcarà els nostres actes. Encara que ho vulguem negar o emmascarar. No sé si coneixen la teoria de les constel·lacions familiars. Explica que tothom juga un paper en les famílies: qui es carrega els problemes, el fill preferit, l'ovella negra que xoca amb l'autoritat. A les constel·lacions, tothom té un rol, i aquest es repeteix d'una generació a una altra, perquè les persones veuen maneres de ser iguals, comportaments similars, en els éssers estimats. I hi aboquen els conflictes antics. Sense ser determinista, dins de cada família juguem un paper i es difícil desfer-se'n. Com les bones i males fames en els pobles. Però allò cert és que la personalitat és capaç de vèncer els encasellaments, per ser individus que són ells mateixos, i no allò que els manen.

A vegades, amb els anys i els fracassos, veiem que els absents tenien raó. Que la seva opinió, que tant ens molestava, no era una imposició o una obligació odiosa, era quelcom fruit de l'experiència. És dur reconèixer que els absents no eren dictadors, sinó previsors. Gent soferta que a còpia de cops, sabia el pa que s'hi dona a la societat, i volien, potser d'una manera poc encertada, protegir-nos. Trobem a faltar els absents perquè ens estimaven sense demanar res a canvi. Perquè sempre eren allà, esperant-nos, acollint-nos. Abraçant-nos. Trobarem a faltar els absents perquè és llei de vida, i perquè, amb el pas de les vivències, tenim una altra perspectiva. No és aburgesament o comoditat. Que podria ser-ho. És experiència i és dolor i alegria administrada d'una altra manera. Cal recordar les coses bones dels absents. Perquè, en el fons, d'una forma silenciosa, ens ajuden amb la seva força i energia. Els absents són tan presents en nosaltres, que negar-ho és negar-se un mateix: cal mirar el demà, acceptant el passat. Si no ho fem, repetirem els errors que no cal tornar a viure.