La conseqüència més eloqüent i visible de la rebel·lió catalana ha estat despertar el lleó adormit de l´espanyolisme. També han aflorat les oportunitats de negoci en els territoris fronterers, al voltant de la fugida de bancs i empreses. I les xarxes socials han tornat a tenir un tema recurrent per mostrar els alts nivells d´estupidesa a què poden arribar alguns representants del gènere humà.

Així hem passat ja diversos i intensos dies, negats de whatsapps ridículs, apassionats i falsos. A Alacant i a la depauperada city de València, és tot alegria continguda i dissimulada després de les decisions del Sabadell i La Caixa mentre a les poblacions d´Osca properes a Catalunya es multiplica el sòl industrial en oferta. A Fraga hi ha cues per ingressar estalvis del Principat.

Però el més evident són les banderes, la proliferació rojigualda als balcons de molts indrets d´Espanya. Banderes i sentiments patriòtics, tota la simbologia que, en efecte, va ser segrestada pel règim de Franco, que precisament va prendre de la Falange joseantoniana el seu ideari nacionalista.

Convé mirar enrere, si pot ser sense passions ni doctrines, sense causes justes amb les quals construir un ideal maniqueu sobre la història. He visitat l´exposició dedicada per la Universitat de València a la biblioteca errant de Juan Negrín, el metge canari que va ser l´últim president del Govern de la II República. Negrín, com molts altres dirigents republicans, era un home culte, políglota, interessat per moltes temàtiques a més de la fisiologia, amant de l´incipient art fotogràfic, i bibliòfil empedreït. Vilipendiat fins al punt de ser expulsat del PSOE -al costat de Max Aub, encara que tots dos han estat rehabilitats pel partit- i acusat poc menys que de regalar el llegendari or republicà a Moscou.

Aquests episodis ja han estat convenientment explicats pels historiadors seriosos. Però al llarg de l´exposició torno a constatar el profund i exaltat espanyolisme de la II República, ja que l´Espanya moderna no és altra cosa que el projecte progressista inaugurat el 1812 i que culmina amb els republicans. L´editorial que va fundar Negrín es deia España, el llibre més valuós del polític canari és una primera edició de l´España en el corazón de Neruda, i s´hi poden consultar diversos cançoners amb les coplas, les mateixes que es cantaven a un costat i l´altre del front, coplas espanyoles a les quals se´ls canviava alguna estrofa de la lletra per ideologitzar-les convenientment.

Crida l´atenció, també, un text de Rovira i Virgili, titulat Espanya i Catalunya, el que ens uneix. Convé recordar que el seu autor dona nom a una universitat a Tarragona per la seva contribució a la causa catalanista, que va defensar com a polític i periodista, postulant la realitat nacional catalana per acabar com a president del Parlament a l´exili després de la guerra civil. Doncs bé, Rovira refuta el concepte d´Espanya com a «nació de nacions» -atribuït a Salvador de Madariaga-, i proposa «un Estat de nacions», ja que considera que hi ha «comunes arrels profundes» que «donen saba a la unió dels pobles hispànics».

Aquesta és possiblement la clau de la qüestió, que Espanya va ser Estat abans que nació -en encertada idea de Jaime Siles-, i l´Estat espanyol -en concepte que tant agrada dir als que senten aversió pel nom d´Espanya, ignorant la seva procedència-, no ha estat capaç encara de construir l´arquitectura política adequada per gestionar el seu programa unitari en la diversitat. Ni un relat sobre l´Espanya amable. La pèrdua de Cuba i altres colònies va resultar traumàtica el 98, la rebel·lió catalana actual fa por, com ha encertat a dir Juan Roig.

Salvar el mercat econòmic únic i reconduir els sentiments de naturalesa emocional i romàntica, és imprescindible en aquests moments. Afligits pel nou aixecament català, els espanyols han reaccionat fent emergir els seus sentiments nacionals. Era lògic i era l´hora. Però el retorn de l´espanyolisme no pot ser en clau reaccionària. Espanya es mereix tenir un sentiment de pertinença compartit i compartible, un patriotisme cívic a l´altura de les nacions més primoroses del planeta, fins i tot un nou himne cantable i emotiu. No s´hi val rebuscar al bagul de l´Espanya negra i intolerant, la de l´Empecinado i tants altres herois de trabuc i garrotada.

Resulta descoratjador, però, observar el grau d´ineptitud dels nostres actuals polítics, a un costat i a l´altre del conflicte, i fastigueja comprovar el grau de manipulació a què són capaços d´arribar, adulats per una cort de periodistes i tertulians militants, amb RTVE i TV3 com a braços armats de l´enfrontament. S´ha hagut de produir una insurrecció d´empresaris, accionistes i estalviadors perquè la independència catalana descarrili. L´injuriat mercat global, per aquesta vegada, ens pot salvar d´un nou desastre nacional.