La metàfora dels equidistants

10.12.2017 | 06:30

Nosaltres ja ho sabíem, que el feixisme només estava adormit (o més aviat condormit, com diuen aquells vellets tan folklòrics de l´Empordà). De tant en tant, però, en sentíem els roncs, del feixisme, vull dir. I llavors, davant els amics i coneguts, en sopars i festes estiuenques, ens fèiem els milhomes, els revolucionaris, i dèiem que ens hi enfrontaríem amb totes les armes de la democràcia, que no el deixaríem passar, que nosaltres teníem memòria i que la llibertat i la veritat estaven per damunt de tot. Sí, dèiem això i altres coses per l´estil, amb un munt de metàfores brillantíssimes, que desplegàvem amb aquella agudesa i eloqüència que ens han donat el cosmopolitisme i, en alguns casos, una educació elitista o de barri marginal.
Ens anava molt bé que a la Generalitat hi governés un senyor baixet i de dretes que pactava amb la dreta espanyola i que, al final, tan corruptes fossin l´un com els altres. Així podíem repetir com un mantra que els nacionalistes són tots la pesta, els d´aquí i els d´allà, i que nosaltres no tenim nació, ni fronteres, només metàfores que ens permetien afirmar que la nostra pàtria és una llibreria o la via làctia. Perquè nosaltres no tenim aquesta mirada esquifida dels independentistes-nacionalistes, nosaltres veiem matisos i subtileses, per això som tan bons amb les metàfores. Però llavors, no sabem gairebé com, això de l´independentisme (nacionalista, és clar) va agafar una volada que ens va horroritzar: gent, com xaiets, obeint consignes i manifestant-se en massa pels carrers i volent votar. Un cop més, ja ho vèiem venir, que tot acabaria malament, perquè ara no només sentíem roncar el feixisme, sinó que es començava a desvetllar i es movia inquiet al llit. «Qué desastre. Qué mal todo», comentàvem a les festes i trobades, i enyoràvem aquells temps en què tot restava callat i mut i embalsamat com una mòmia i sabíem qui eren els bons i els dolents.
I la bola es va anar fent grossa i alguns ens demanaven que ens definíssim, que prenguéssim partit, que s´estaven vulnerant els drets bàsics, que s´havia empresonat gent per la seva ideologia política (independentista i nacionalista, no ho oblidem), que els ultres i la policia apallissaven gent... Però nosaltres estàvem per sobre d´aquestes lluites ridícules, infantils, entre nacionalistes igualment obtusos. Nosaltres, des de l´equidistància, condemnàvem igualment una cosa i l´altra. Nosaltres, i ho dic de tot cor, buscàvem una metàfora brillant, definitiva, però ja érem incapaços de trobar-ne cap que no ens posés en evidència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema