Dues senyores

12.12.2017 | 06:56

Encara que de forma clandestina, vaig comprant alguns dècims de la Loteria de Nadal aquí i allà. Dic de forma clandestina per ocultar-m'ho a mi mateix, ja que no m'agrada dipositar aquesta confiança en l'atzar. Tampoc que l'Estat s'enriqueixi amb les nostres fantasies, ja que les possibilitats que li toqui a un la grossa són infinitesimals. No faig cua davant de cap establiment. Si la finestreta està buida, m'apropo, demano un dècim, un qualsevol, i abandono l'administració amb el cap cot, com si sortís d'un bordell, per por de ser sorprès per algun familiar o amic en plena realització d'aquest acte impur. L'altre dia era a Màlaga, per un viatge de feina. Vaig dinar a l'aire lliure, a la terrassa d'un restaurant. A la taula del costat una senyora li va dir a una altra:

- Reconeixeries Déu si aparegués ara per aquí?

- No ho sé –va respondre la interlocutora.

Va arribar un músic que després de tocar la trompeta un parell de minuts va passar la gorra.

- A aquest no li donis res, que no és Déu –va dir la senyora que portava la veu cantant.

Van passar després tres o quatre captaires que, sempre segons l'autoritat competent, tampoc eren Déu. Ja a les postres, va aparèixer un venedor de loteria que amb molta desimboltura et col·locava damunt de la taula un dècim, perquè veiessis bé el número. Sobre la meva en va col·locar dos alhora que deia amb una seguretat sorprenent:

- Aquí hi ha 50 milions.

Estava a punt de dir-li que no, que moltes gràcies, que no m'interessava, quan vaig escoltar les senyores posar-se d'acord en que aquell individu, sens dubte, era Déu. No se li poden rebutjar a Déu dos dècims de loteria, vaig pensar. De manera que vaig treure un bitllet de 50 euros i me'ls vaig quedar.

Va haver-hi gent, a les taules més allunyades, que van rebutjar l'oferta perquè ignoraven qui era el venedor. Així com la resta dels dècims adquirits de forma clandestina els vaig deixant no sé on amb l'esperança inconscient d'extraviar-los, aquests dos els conservo com un tresor. No crec en Déu, però sí en les senyores que queden per dinar un dimecres qualsevol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema