Les persones som molt rares. Ens sentim atretes i alhora ens repel·lim. De vegades col·laborem entre nosaltres i, a continuació, ens destrossem. O sigui, ens estimem i ens odiem de manera simultània. Inventem amb la mateixa passió bombes i antibiòtics perquè les ferides que provoquen les armes no s´infectin. Prometem als nostres amics una ajuda que no arriba mai i venem munició als nostres enemics perquè ens disparin. Els mitjans de comunicació i els periodistes que ho reflecteixen amb honradesa i rigor sovint són acusats de cruels, sensacionalistes o demagogs. Per descomptat, aquests actors formen part d´una indústria. Però, en última instància, es limiten a explicar-nos que, per culpa dels nostres desitjos i aspiracions, vivim instal·lats en el conflicte, una paraula derivada del llatí, fligere, que significa «causar dany» i que, gràcies al prefix con inclou la reciprocitat. Tenim infinites formes d´assetjar, d´atacar, d´agredir els altres: a la feina, durant un partit de futbol, en un vagó del metro, a casa, en el front de batalla, etc. I, per sort, les fórmules per alegrar-los tampoc no s´acaben mai: l´amor que obté correspondència, els favors, els regals... En definitiva, la bondat. Les notícies no necessiten aquesta matèria primera, més aviat, a nosaltres, ens cal comprovar què fem i com som realment.
