23 de març de 2018
23.03.2018

Monàrquics en estat de xoc

23.03.2018 | 07:05

La setmana passada explicava que els republicans catalans estaven, en més o menys grau, en estat de xoc. Avui explicaré que, al meu parer, les opcions que volen continuar al regne d'Espanya estan igualment en estat de xoc.

Un país democràtic no vol dir un país sense conflictes, vol dir un país on els conflictes s'intenten conduir per la via democràtica o si es fracassa s'intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit és molt més democràtic un país amb conflictes que un país adormit on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar.

Tot d'una una part de la ciutadania ha reclamat allò que quedava per fer a la transició. Bàsicament dues coses. La primera, el dret a l'autodeterminació, un dret que tots els demòcrates defensaven a l'Assemblea de Catalunya. La segona, debatre si volem república o monarquia. I una tercera que no ve de la transició sinó d'ara, com és la possibilitat que els destins de les polítiques públiques no les dicti una gent que no ha votat ningú i que s'han venut a les multinacionals i als bancs i que usurpen les institucions de la UE.

Les opcions monàrquiques han entrat en estat de xoc en el moment que aquestes opcions subversives van guanyar el 21 D. I quina resposta donen als que volen la república? Doncs cap proposta empàtica, cap proposta de futur. I sobretot cap autocrítica. La tercera via la van protagonitzar els presidents Pasqual Maragall i José Montilla i se'ls van emportar per davant. Així doncs, la tercera via no va funcionar i per això estem on estem. A més és impossible recuperar el control democràtic sobre les polítiques públiques. Tampoc es pot plantejar la possibilitat de canviar el cap d'estat. És un individu que ningú ha escollit i que a més és d'extrema dreta. I per últim no es poden fer referèndums. Si exceptuem els de la constitució espanyola i europea i dels dos estatuts, hem votat en una quantitat impressionant de referèndums: un! El de l'OTAN. En 35 anys, un! Ostres.

Caldria que els monàrquics es tanquin uns dies i tornin amb un full de ruta. Pot ser que fins i tot algun dia vencin, però el que és segur és que no convenceran a ningú amb la via emprada fins ara. Empresonar l'adversari polític és una via gens democràtica gens i pedagògica. No és democràtic dir que es poden defensar totes les idees mentre aquestes només és defensin en la teoria.

Cada dia que passa amb gent a la presó estem més a prop que es trenqui el fair play de la democràcia i la llibertat. Fer una causa general a veure què trobem del dissident i si no trobem res punitiu, és igual, traiem detallets de la vida quotidiana per enfonsar l'adversari, fa precipitar-nos a l'abisme. Anem, ara sí, a la fractura social. Imaginem que estesin a Quatre Camins Albiol, Arrimadas i Iceta. Faria un article similar. Tant costa posar-se en la pell de l'altre?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema