En pocs mesos hem vist processats l'oliverer de Jaén que va posar les seves faccions al servei d'un Crist amb corona d'espines, les noies de la processó del Sant Cony Insubmís (com ho senten) i l'actor Willy Toledo, que, com el difunt i meravellós Pepe Rubianes, és polivalent en això de cagar-se en la Trinitat, la Verge del Pilar i el Sant Nen d'Atocha. Doctor, és greu? En absolut. El greu seria que s'impedís, de qualsevol manera, l'expressió de sentiments i litúrgies, encara que en aquesta expressió hi ha d'entrar la burla d'allò més sagrat. La veritable pedra de toc de la llibertat d'expressió és la blasfèmia.
Això pot semblar fort però la vida és així, no l'he inventat jo (que cantava Sandro Giacobbe). Els teòcrates t'amenacen de penjar-te d'una corda (encara et pot passar en no pocs països musulmans), els dictadors ho converteixen en assumpte de bons costums (encara que pocs llocs menys higiènics i més blasfematoris que la vella caserna d'una dictadura) i Franco s'amonedava com Caudillo de España por la gracia de Dios. Això sí que era una blasfèmia. Als poders temporals, i no diguem els anomenats espirituals, els agradava, els agrada, envoltar-se de cerimònies crasses, ordalies retumbants i tabús de tot tipus amb la intenció de fer-se invulnerables al descontentament o la burla de la gent. No està malament l'intent, però no cola.
En una democràcia tot està subjecte a crítica. No crec que un país civilitzat pugui ser-ho i, alhora, mantenir el suposat delicte de blasfèmia o el seu enunciat com a circumloqui: ofensa als sentiments religiosos. De vegades la concentració d'actes devocionals a la tele teòricament laica durant la propera Setmana Santa pot ser una ofensa als sentiments ateus, agnòstics, panteistes o politeistes. És tal la proliferació de passos, calvaris i pel·lícules de romans que un té l'impuls d'adorar al déu Pan. I aquí estem, sense muntar enrenou. Es veu que només mereix respecte la religió majoritària i heterosexual, els altres som marietes i se'ns exigeix discreció. És això?
