Artur Mas està intentant posar pomada al procés des de fa setmanes. És un dels polítics, entre bambolines (o no tant), que busca que es formi govern i fa propostes que de moment no tenen cap èxit. Fins aquí res d'extraordinari si no fos que és precisament ell el que va iniciar el camí cap a la independència de forma decidida i ferma. La seva posició actual pot semblar contradictòria i, de fet, ho és si només es mira al passat i als inicis del procés. Mai em vaig creure que Mas arribés gaire més enllà del que ho va fer fins que va passar el comandament a Puigdemont. I amb el pas del temps, l'exdelfí de Jordi Pujol ha estat un dels que ha tastat en pròpia pell el fort poder d'un estat com l'espanyol. Per tant, potser és contradictòria la seva aposta, però també és fàcilment comprensible que vulgui que es calmin les aigües, que es deixi enrere l'etapa Puigdemont i que s'aturi l'especulació política continuada. Ara veiem el Mas real, el més fidel a les tesis convergents del peix al cove, el del pactisme. La CUP, des del seu punt de vista, sabien de quin preu coixejava l'expresident quan el van fer fora. I la CUP van acceptar el relleu perquè coneixien l'aleshores alcalde de Girona i sospitaven que l'elegit per continuar el camí cap a la independència no era Mas sinó Puigdemont. I, un altre cop des del seu punt de vista, no es van equivocar.
