La paraula política, presa del grec, significa etimològicament «per als ciutadans», una teoria ideada per organitzar bé la societat dels ciutadans. Del vocable política deriva metròpolis, el centre polític, administratiu i econòmic d'un espai perfectament delimitat. Metròpolis, tanmateix, és un terme compost de metro i polis, el primer vol dir mare, la ciutat mare i per extensió la mare pàtria.

El primer gran assaig sobre política és obra d' Aristòtil i el trobem al final de l' Ètica a Nicòmac. La política per Aristòtil tracta dels assumptes humans, de les coses relatives a la polis, amb la saludable i noble intenció d'afavorir la convivència de les persones en societat. Per a ell la família, cèl·lula bàsica de la societat, s'agrupa amb altres formant pobles i els pobles acaben formant l'estat. Cert que Plató s'havia avançat amb el llibre La República, però el filòsof idealista se centra més amb les formes d'estat; presenta la República com una forma d'estat alternatiu a la Monarquia.

Els pensadors clàssics es decantaven per la monarquia custodiada per l'exèrcit i recolzada per l'aristocràcia, perquè resol millor la qüestió hereditària. Quan el rei mor no es produeix un buit de poder que engrescaria la insurrecció i la guerra intestina, sedicions militars, secessions, revoltes populars o la temptació dels bàrbars a envair el país decapitat, sinó que es dispara un automatisme i l'hereu mecànicament es corona com a nou sobirà.

Tanmateix el mèrit històric sobre la més fina de les teoritzacions sobre què és la política recau en Aristòtil per haver afirmat que el ser humà és un animal social, per tant, polític. La sociabilitat, la tendència de l'ésser humà a viure i conviure en comunitat és innata. El deure del govern és crear les condicions òptimes perquè aquesta actitud i aptitud natural es descabdelli en les millors condicions socials.

Les societats històricament s'han organitzat imitant l'estructura política celestial. Copiem els déus, perquè els déus són més savis que nosaltres. August Comte, el pare de la sociologia moderna, s'adonà que quan es passà del politeisme al monoteisme, un únic déu amb una cort d'àngels, arcàngels i querubins, a la terra apareix en els estats un rei, ungit per Déu, rodejat de nobles d'alt i antic llinatge, amb la pretensió d'esdevenir emperador i proclamar-se amo i senyor de tots els homes i de totes les coses. No cal anar gaire lluny, en les monedes en el període dictatorial es llegia que en Franco era cabdill per la gràcia de Déu. Per la voluntat de Déu. Així doncs atemptar o maldir contra el rei significava ensems contrariar el mateix Déu, oposar-se al seu designi diví.

La definició tòpica del que és la política està fonamentada en Aristòtil, que afirmà que la política és la recerca del bé comú i l'art del possible, en el sentit de millorar les coses que siguin possibles de millorar. Són molts els pares ( Maquiavel, Bismarck, Churchill) als que s'atribueix l'autoria de la frase: «la política és l'art de fer possible l'impossible», una boutade, puix que intentar la rodonesa del quadrat és impossible, tanmateix la locució manifesta un desig, però també una evidència irrefutable, atès que observem estranys companys de viatge escarxofats en el mateix vagó de tren i ens adonem que efectivament no es pot dir mai en política d'aquesta aigua no en beuré, només cal resseguir la trajectòria d'alguns polítics, Enric Millo va passar d'Unió Democràtica, el partit de Duran Lleida, al PP; Ramon Espadaler, del mateix partit que en Millo, figurà en les llistes del PSC. Molts polítics del PSC els trobem ara a ERC o al PDdeCAT.

Quim Torra en el Parlament català dissabte passat va comparar la política a un art: «és l'art del debat» va dir. No és pas una mala definició pels temps actuals ja que tot es mou a batzegades, fruit d'improvisacions rocambolesques. Assossegar-se, asseure's a dialogar és un exercici democràtic recomanable; a veure si el practiquen les dues parts o si un àrbitre internacional els toca el crostó i advoca per un període de tranquil·litat tot asserenant la vida pública.

La forma de presentar-se al públic la política ha canviat extraordinàriament en aquesta última dècada. Cada dia es bandeja més l'art de la vella política desplaçada per la metodologia de la nova. La vella política tenia un cerimonial estricte, els mítings, les assemblees dels militants, l'enganxada de cartells, els debats abrandats o anodins a les televisions. La ciutat quedava empaperada i la bústia plena de cartes electorals. La nova ha trobat nous marcs de comunicació. Conserva alguns tics antics, cartells al carrer, debat televisiu, però on es fa la feina de veritat és a la xarxa, en el món virtual.

Alguns comentaristes polítics se senten descol·locats perquè no entenen la nova forma de fer política, els costa copsar que ara la política vehicula per uns nous canals, les grans autopistes d'internet i alguns s'han sorprès en saber que Carles Puigdemont està fregant el milió de seguidors al Twitter. Abans la informació entrava a les cases per la televisió, els més llegits la trobaven en els diaris, ara és en els mòbils, en els aparells d'alta tecnologia de comunicació.

Aquesta tensió constant viscuda des de l'1-O s'ha estirat massa; el llarg període sense govern de la Generalitat ha creat tristesa, solitud i indefensió. Puigdemont ha preferit que la comunitat internacional visualitzés la intransigència, la judicialització de la política, la presumpta semblança entre Erdogan i Rajoy, la baixa qualitat democràtica de l'Estat espanyol i ens ha desanimat, perquè part de la població està cansada, se sent impotent, i el que més desitja és que es posi en marxa el Govern de la Generalitat.