Dissabte Sant

En el seu llibre Persona y democràcia (Alianza, 2019), Maria Zambrano, la intel·lectual, filòsofa i assagista espanyola que va viure a l’exili després de la Guerra Civil, deixa dit que «el que hi ha més que mai és orfandat». No va conèixer ni el final del segle XX ni tampoc el començament del segle XXI, però, tanmateix, va saber veure en la nostra fratricida guerra, en la Segona Guerra Mundial així com en la vida posterior a les mateixes la solitud, l’aïllament i l’orfenesa quan tot just s’albiraven. Avui ho poden observar (i practicar) en els nostres veïns mentre altres assagistes ho veuen en tots nosaltres malgrat ser els homes i les dones que més possibilitats de comunicació –com mai– tenim respecte dels altres, es trobin on es trobin a la Terra. El «bon dia» només es diu als pobles. Doncs bé, el Dissabte Sant és un dia orfe en els relats bíblics. Hi és sense estar-hi. No hi passà res que motivés que un tot sant Joan, l’evangelista, el que millor narra la Passió, ens digués quelcom. És una jornada que transcorre entre la mort i la resurrecció de Jesús. Un dia històricament insípid. Tampoc a cap dels altres tres evangelis canònics no hi trobem res més que no sigui el seu isolament. La vulgaritat de ser un dia qualsevol.

Els governants, creient que així serveixen millor a un Estat que, com a tal, no té religió pròpia, han esbandit de l’ensenyament l’estudi i l’anàlisi, el coneixement dels Evangelis així com el seu avantpassat, l’anomenat Antic Testament, malgrat inserir-se els mateixos «en la biblioteca bàsica de la Paidea occidental», com bé diu el filòsof Joan Carles Mèlich (Suplement Culturas, La Vanguardia, 23 de març de 2024), també professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i premi nacional d’assaig 2022. Aquest pensador ens diu una obvietat que, com gairebé totes, ni tan sols la flairem: «Ningú comença amb les mans buides. No es comença a escriure la vida en un quadern en blanc en el qual es pugui inventar el que es vulgui, perquè l’existència no comença amb el naixement, al contrari, va començar abans. Cada nounat irromp en un món en el qual s’està narrant una història, i és un convidat a participar en un relat que d’altres estan explicant des de fa temps. L’ésser humà –ens continua dient Mèlich– és un animal que pot crear la seva pròpia història, a condició que prengui com a punt de partida els acords i els desacords amb els altres i amb el món. El relat de l’existència, per sort o per desgràcia, està obert a la imprevisibilitat dels esdeveniments». Emperò la imprevisibilitat de Jesús ressuscitat no havia passat mai. Aquest fet, «ressuscitar d’entre els morts», es troba anunciat en diferents salms de l’Antic Testament, com recorda sant Marc en el seu evangeli. També ho va advertir el mateix Jesús als seus seguidors. La memòria, també en aquells temps una mica llunyans, és feble. Ens manca concentració i record respecte del qual hem fet i del que ens ha estat manifestat. Tanmateix, com diu George Steiner a la seva obra Presencias reales (Destino, 2007), privar al nen de la narració escrita de relats com ara els evangelis «és una espècie d’enterrament en vida», puix l’aprenentatge, l’educació, consisteix, entre altres coses, a incorporar als nens, als adolescents, els joves i els adults al relat de la vida. Fer-ho, ens diu l’esmentat escriptor i filòsof, «és emparentar-lo amb el buit». Combrego del tot amb Steiner: els textos venerables, com ara l’Antic i el Nou Testament, però també els produïts pels clàssics grecs i llatins, tots aquells que fonamenten la nostra cultura, que alhora és civilització, haurien de ser d’obligatòria presència en el total recorregut del nostre aprenentatge. La meva experiència així m’ho diu. Sense anar més lluny, haver estudiat Jean-Jacques Rousseau des dels vessants pedagògic, filosòfic, històric i polític, puix home polièdric fou, m’ha enriquit. Walter Benjamin, filòsof alemany que va morir a Portbou, ja en va anunciar l’ocàs de la narració i l’auge de la informació tot i que no va conèixer les noves tecnologies que nosaltres emprem i apliquem en l’art de la comunicació. Avui, en un sol dia, la informació neix, creix i mort, i és per això que mai no ha estat ni mai serà una obra mestra. S’exhaureix mentre la consumim.

En aquest Dissabte Sant, un dia de transició silenciosa en la vida de Jesús, no cal ser cristià per pensar sobre la durada de les nostres vides. Per què hi som, aquí? Per fer què? És lícit creure que tot s’inicia a partir del nostre naixement? O probablement hem de saber quelcom més de la nostra història atès que aquesta ens arreplega vulguem o no? O, què diuen els Evangelis, millor què ens diuen, amb els seus passatges sobre la mort i la resurrecció de Jesús, respecte de la condició humana? Seria magnífic per a la nostra civilització, en bona part i amb l’altra també fonamentada en la Bíblia, i, per tant, per a tots nosaltres, aprofundir en uns textos que seran teològics per uns, no ho seran per d’altres, però que sí que són ètics per a tothom.

La curiositat rau en el fet que no casem amb l’equació simplista, idiota, que iguala la Setmana Santa amb les vacances. Aquestes últimes no disposen d’acolliment ni en l’Antic ni en el Nou Testament. Com tampoc en les obres d’Homer, Èsquil o Sòfocles. El silenci es troba omnipresent en els Evangelis. La qüestió avui és saber si ens podem refugiar en el soroll de les vacances i viure en l’orfandat de no saber res sobre honorables avantpassats nostres.

Passar d’on venim i rebotre’ns de cap a on anem. Pensar només en l’avui. L’error a on porta a no saber on és Déu quan avui és Dissabte Sant.

Subscriu-te per seguir llegint