Les aparences enganyen

Ens trobem en el plató de la televisió autonòmica canària, el presentador anuncia l’entrevista en directe amb la senyora Emma Colao, directora de l’Observatori de Drets Socials de Canàries, el presentador mira el monitor i demana disculpes perquè la realització li ha posat la cara del següent convidat, un senyor calb amb ulleres i especialista en nutrició, i insisteix que li posin la senyora Colao, i el monitor mostra una vegada més el senyor calb i el presentador demana disculpes, transcorren uns segons i m’imagino una suor freda escorrent-se per l’epidermis del presentador en escoltar per boca del senyor calb que realització no s’ha equivocat, que ell no és ell sinó ella, que es diu Emma Colao, però el que la senyora no diu és que ha fet dues transicions, ha canviat de gènere i de filiació política, féu la transició de polític del PP a presentar-se per l’Agrupación Reunir Canarias a la presidència de la Diputació de Canàries, si hi ha una relació entre els girs argumentals ho deixaré a la imaginació dels lectors. La intransigència volgué que la senyora visqués com un menyspreu el que no era més que un malentès, trobà inadmissible que el presentador no veiés l’aura femenina, una miopia que d’aquí uns anys no es repetirà perquè la gent haurà entès que l’aparença física per a distingir els homes de les dones no és de fiar, el que és important és la veu interior, una veu que beu del nèctar dels mestres espirituals que molt sàviament han desconfiat sempre de les aparences, i em sembla que veig la directora del programa corrent darrera la senyora no per demanar-li disculpes sinó clemència, l’incident no podia arribar a oïdes de la inquisició.

Irene Montero, qui va ser ministra d’Igualtat, recorda a Àtila, per allà on passa no creix l’herba, responsable de la llei coneguda com la de sí és sí, una llei que si algú n’ha tret profit han estat els agressors sexuals, i la llei trans, una llei tan mal girbada que ha convertit el procés de transició de les persones amb disfòria de gènere en un tràmit burocràtic. Molts ministres del PSOE han reconegut privadament que l’exministra els hi féu dos gols per l’esquadra, i ara esperen que passi el temps i com aquell qui no vol la cosa puguin seguir la senda de països que en el seu moment foren capdavanters en defensar els drets de les persones trans i que ara reconeixen que potser es precipitaren i que prengueren la ideologia al peu de la lletra –no es neix home o dona, sinó que ja es veurà– tanmateix Alemanya acaba d’aprovar una llei d’autodeterminació de gènere semblant a l’espanyola. Un exemple seria el tancament de la clínica Tavistock de Londres, segons explica Hannah Barnes en el seu llibre: Time to think. The Inside story of Collapse of the Tavistock’s Gender Service for Children, el centre que s’havia convertit en referència i guanyat un prestigi en el tractament de nens que presentaven disfòria de gènere, acabà tancada per ordre del govern britànic i els seus professionals enviats al racó de pensar, per pressions socials, per militància entusiasta en la ideologia trans, acceptaren una allau de peticions de canvi de sexe, la major part de noies adolescents de famílies desestructurades, amb antecedents d’haver patit agressions sexuals, trastorns alimentaris, autisme... i a totes sense una valoració seriosa se les administraren bloquejadors de la pubertat, el primer pas farmacològic per la transició, amb el resultat que el malestar d’una majoria empitjorà perquè s’hi afegiren les seqüeles d’un tractament en molts casos irreversible. No oblidem que el que separa una utopia d’una distopia és només un període de temps.

Subscriu-te per seguir llegint