Aturar el declivi de Catalunya

Fa anys que Catalunya ha perdut l’impuls que havia agafat durant els anys 90. També ho podríem aplicar al conjunt d’Europa, perquè és fruit d’aspectes econòmics i culturals.

A Catalunya hi ha un aspecte monumental, que és el dèficit fiscal. Un indicador ràpid per veure què ens passa és veure el PIB per habitant en euros constants, és a dir, traient la inflació. Durant els darrers 20 anys el PIB per habitant ha passat de 22.225 €/h a l’any 2003, fins a 29.816 €/h a l’any 2022, un creixement mig de l’1,7%. En canvi el deute per habitant a preus constants ha passat en el mateix període de 41.178 €/h al 2003 fins a 74.194 €/h el 2022, amb un creixement mig del 4%. Això ens indica que, de fet, l’economia catalana ha anat enrere, no ha generat més valor afegit, el que ha produït és el resultat d’un endeutament excessiu. I això, per què ha passat? Sobretot per la bogeria immobiliària privada dels anys 2005 fins 2009, però també pel creixement del deute de l’estat que va agafar el relleu del privat des dels anys 2010 fins avui. Tot i que el deute privat s’ha controlat, el deute de l’estat encara no, i això afecta Catalunya de forma important. El deute de l’estat es repercuteix a cada individu segons la seva renda: així, si Catalunya amb el 16% de la població té un percentatge de l’economia espanyola del 20%, vol dir que de forma relativa ha de suportar un 4% més d’esforç fiscal, essent una llosa molt difícil de superar. Ja pots anar essent el que exporta més, el que té més patents, el que genera més valor afegit a l’economia espanyola (Madrid és tot serveis i genera poc valor afegit), que tot això serveix només per pagar el sobrecàrrec que Espanya ens imposa. Per tant, el que caldria és frenar de forma urgent l’augment de deute del regne d’Espanya, perquè va contra l’economia catalana, i resoldre el dèficit fiscal de 22.0000 milions anuals.

Però al costat d’això hi ha altres coses que no són culpa d’Espanya, i només són nostres, resultat d’una deriva cultural que fa el país des dels anys 90. Podem parlar dels resultats d’ensenyament, no només dels valors de l’avaluació de les proves de PISA, car no hi ha ni una persona a Catalunya que no accepti que els joves arriben al final dels seus estudis amb menys preparació, tot i ser els que més temps han passat estudiant i han cursat més matèries. Podem trobar joves al final d’ESO analfabets funcionals, sense comprensió lectora, amb dificultats greus per escriure, sense coneixement de les matemàtiques més indispensables, amb problemes d’expressió i d’aprenentatge. Aquest fenomen està relacionat amb la manca de prestigi i és urgent capgirar-lo, retornant al punt on es va desviar el problema.

L’habitatge és un altre detall important en el declivi. Si el país no és capaç de generar habitatge amb costos mensuals de 450 o 500 €/mes, no pot resoldre el benestar i l’economia de la seva gent. Això necessita polítics que entenguin les lleis del mercat i no vulguin resoldre la qüestió a cop de decrets a fi d’estalviar destinar-hi 2.000 milions cada any del pressupost. La conselleria ha estat un clar exemple de la ineptitud i incapacitat d’entendre el problema.

La penetració d’energies renovables és un altre fre al desenvolupament del país i a la generació futura de valor afegit. Si a partir de 2030 les centrals nuclears comencen a tancar, haurem perdut el valor afegit que aporta la meitat de la generació elèctrica a Catalunya. Si no som capaços de fer la transició en mobilitat elèctrica, impulsant punts de càrrega, fent aliances amb empreses estrangeres, com és el cas de Chery, ens trobarem que en el futur una bona part de la construcció de material mòbil tancarà. Però el forat més gran el tenim en les renovables. Si a l’any 2003 el país necessitava 270,3 TWh d’energia, el 2022 n’ha fet servir 246,4 TWh. Si ho expressem en funció del PIB, la intensitat energètica, el 2003 va ser de 1,7 kWh/€ (per generar un euro es necessitaven 1,7 kWh), mentre que al 2022 va ser de 0,9 kWh/€, una bona evolució. Però, si ara mirem el detall dels sectors, es veu que qui ha fet la feina és el sector industrial, abaixant la demanda d’energia des de 70,2 TWh fins a 53,4 TWh, mentre que els altres sectors, serveis, transport, domèstic i primari, han mantingut el seu consum. Si el PIB català ha crescut un 72%, l’industrial ho ha fet en un 37,6%. Per tant, tot i que la indústria ha fet els deures, abaixant la seva intensitat des de 2,10 kWh/€ fins 1,24 kWh/€, és possible que el que hagi passat és que s’ha perdut indústria energèticament intensiva, deslocalitzant-se a altres països o regions d’Espanya.

Pel que fa a les energies renovables, el 2003 van generar 8,1 TWh i el 2022 van fer 17,7 TWh, valor que no es mou des de 2017, havent d’arribar a 68,8 TWh el 2030 segons la UE. No fem res, i tenim més de 15.000 MW bloquejats per part de l’administració de la Generalitat que haurien pogut complir la meitat de l’objectiu UE.

I aquí ve l’últim punt del declivi: la inoperància, la impotència de l’administració catalana. Per no insistir en el que anem dient fa temps, posaré dos exemples d’aquesta setmana. Una empresa tramitava un expedient que requeria la signatura d’un apoderat. Es proposa que ho signi l’administrador únic però l’administració no ho accepta perquè vol un poder notarial en la seva literalitat. Així que el notari va haver de fer que l’administrador únic signés poders per a apoderar-se ell mateix. El notari flipa, i cobra. Kafkià! L’altra anècdota és per una empresa que presentava documentació per obtenir una subvenció per a una inversió. A la documentació hi figurava que es generarien vuit llocs de treball. El funcionari va fer un requeriment dient que, tot i dir vuit llocs, ell només en veia dos. La resposta al requeriment va ser que girés full que darrera hi havia els altres sis.

Crec que és suficient per veure el declivi, però no ens ha de fer desistir. Perquè viure significa prendre partit i la mandra, la desídia, van contra viure. Els pensaments que no es fan efectius són estèrils. La setmana vinent votarem, i això serà una nova oportunitat per prendre partit. Del que faci de la creació de Valor Afegit la bandera del seu mandat.

Subscriu-te per seguir llegint