Habitatge, turisme i immigració

Aquesta setmana el Banc d’Espanya ha posat l’alerta en el fet que a Espanya manquen 600.000 habitatges (120.000 a Catalunya), una qüestió que normalment no li toca a aquest organisme puntualitzar. Ho fa perquè el que està passant és molt greu per a les persones i per a l’economia. No pot ser que l’habitatge s’emporti la major part dels ingressos de la gent, perquè això frena l’activitat de la resta de l’economia. És com si l’habitatge fos un impost a la indústria, a la pagesia i als altres serveis, car no queda romanent per comprar en la resta de sectors. Abans això es resolia apujant els salaris fins a compensar l’augment del preu de l’habitatge, fet que feia que la inflació arribés a nivells insuportables, que alhora obligava a devaluar la pesseta, mecanisme que a la fi frenava el cicle dolent. Evidentment també era un mecanisme dolorós.

Ara les coses són diferents, l’accés a obtenir crèdit és més fàcil ara que quan Espanya era una illa monetària, però també perquè el món s’ha globalitzat de forma important, fent possible que molts europeus vinguin a Espanya a jubilar-se, que molts altres vinguin de turista i perquè molts immigrants vegin aquí la solució que no troben als seus països. Aquesta globalització de moviments ha creat una demanda d’habitatge que ha provocat una bombolla especulativa que les autoritats no han sabut frenar.

Primer de tot cal parlar de si la quantitat de turisme que arriba a Catalunya és raonable o no. Crec que tothom veu els problemes de massificació que hi ha a Barcelona, a Madrid, a les Balears o a les Illes Canàries. Quan la quantitat és superior a la que el sistema pot admetre cal regular, cal frenar-la per no caure en temes de supervivència. Passa en els parcs naturals on s’ha de controlar la quantitat de persones màximes que admeten els espais per no malmetre’ls, i passa als espais urbans per no destorbar l’activitat dels que hi viuen fins a fer-la impossible.

Controlar el turisme, en un mercat que té lleis, es fa apujant preus i la taxa de turisme. Avui Catalunya té una taxa de turisme i Barcelona té un suplement, però queda clar que aquestes taxes són insuficients. A moltes altres ciutats del món aquest mecanisme també s’ha hagut de reforçar i, per exemple París, que enguany tindrà els Jocs Olímpics, ha posat taxes per persona i nit de fins a 14,95 € en els hotels de més luxe i de forma decreixent fins als càmpings amb una taxa d’1,95€. A Barcelona aquestes taxes van des de 6,75 € fins 4,25 €, amb una taxa pels creuers de 6,25 € si l’estada és de més de 12 hores. A la resta de Catalunya les taxes van des de la màxima de 3€ fins 0,6€. Aquest mecanisme d’augment progressiu de preus de les taxes turístiques hauria de ser el que controli la quantitat de turistes de 18,2 milions que venen, amb un màxim de 19,4 milions el 2019. El problema és que, als turistes encara cal afegir-hi els visitants ocasionals per negoci i per motius professionals o per altres motius, cosa que porta que l’any 2023 la xifra total arribés a 26 milions, amb un màxim de 27,9 milions el 2019.

L’arribada de tants turistes, molts de baix cost, porta al fet que es desenvolupin moltes activitats de baix nivell professional i mal retribuïdes, una crida directa a la immigració. L’economia té més fàcil desenvolupar-se en aquest tipus d’activitat on no cal fer investigació, desenvolupament, ni innovació, que no pas en altres on es requereix un nivell professional elevat. El resultat és que els joves més formats marxen a treballar a altres països i que els llocs que es creen aquí es cobreixen amb immigrants. Un cicle fatal que cal frenar, regulant la quantitat i qualitat dels turistes que arriben.

Per altra part, el govern de Barcelona va decidir un dia aturar el nombre de llits dels hotels, fet que va coincidir amb l’arribada del model de lloguer de pisos turístics. Llogar un pis per 3 dies o per 6 dies és molt més rendible que no pas per molts anys. El fenomen s’ha estès com la pólvora arreu de Catalunya de forma que cada vegada hi ha hagut menys pisos per lloguer a llarg termini i més per a ús turístic. Menys pisos de lloguer, i una demanda elevada per turistes i per una població que creix per l’arribada d’immigrants (el 2015 érem 7,4 milions i ara ja som 7,9 milions), amb una superfície de Barcelona que està gairebé tota ocupada, fa que el problema gairebé sigui impossible de resoldre.

Quan hi ha inflacions d’aquest tipus, com la que va tenir Europa el 2021, només es resol si s’augmenta l’oferta i es disminueix la demanda. Disminuir ja sabem que s’ha de fer amb l’augment continuat de la taxa turística i no destinar els seus ingressos a més promoció, sinó a resoldre els problemes de la ciutat. Augmentar l’oferta es pot fer canviant el pla d’ordenació municipal generant més terreny per edificar (no factible a Barcelona), augmentant l’altura dels edificis, penalitzant els habitatges de segona residència per pressionar-los a destí de residència permanent, donant seguretat als llogaters que un pis no serà ocupat gratuïtament, i augmentant de forma important la taxa turística alhora que es frenen les llicències de més pisos turístics.

La meva opció favorita, però, és la creació de sòl nou a partir de sòl rústic via expropiació i la cessió d’aquest sòl a cooperatives o empreses immobiliàries perquè hi construeixin de forma que al cap de 80 anys el sòl retorni a propietat pública (això es fa a Anglaterra, a la Xina i altres països). Un sòl així, no propietari, pot tenir un cost de 50 €/m², al que hi hem d’afegir el cost mitjà d’urbanitzar de 79 €/m² i el de construcció mig de 840 €/m², amb un total de 969 €/m². Per un pis de 60 m² (per un jove o per gent gran) significa un cost de 58.000 euros i per una família amb un pis de 90 m² vol dir un cost de 87.000 euros. Posar habitatge a baix preu és l’única manera de controlar el mercat i trencar l’espiral especulativa al mateix temps que controlem la demanda.

Aquesta setmana vaig preguntar a un expolític la raó per la qual els polítics i els funcionaris no entenen les lleis del mercat. Molt fàcil, em va dir. Estan acostumats que tot ho resolen amb el BOE, reglamentant a tort i a dret. Menys aquesta vegada, on posar preus màxims als lloguers ha tret habitatge del mercat i ho he empitjorat tot, gairebé fins a eliminar l’arrendament. Cal posar polítics que sàpiguen les lleis del mercat, pugin resoldre el trilema habitatge, turisme, immigració, i posin al pressupost 2.000 milions anuals per resoldre el problema.

Subscriu-te per seguir llegint