o hi ha millor manera per copsar la realitat de les coses, que viure-les (patir-les?) en primera persona. Haver d'afrontar-les esporàdicament o escoltar-les en boca aliena no genera ni de lluny les mateixes avaluacions i percepcions. Per això, només l'ingrés d'un familiar a l'Hospital Comarcal la Selva, i les nombroses anades i vingudes que m'ha comportat, m'ha permès retrobar-me amb el despropòsit que representa aparcar quan hi vas de visita.

No gaire millor ho tenen els treballadors del centre que, quan arriben, s'han de buscar la vida com tothom. M'expliquen que, amb el trasllat de serveis (de Calella a Blanes i viceversa) el tema de l'aparcament encara ha empitjorat. Per això, si exceptuem la nit, algunes hores del capvespre i els cap de setmana, no és infreqüent trobar vehicles semiobstruint algun camí de la zona, en el pàrquing d'un supermercat proper o gairebé col·lapsant la sortida d'una benzinera veïna.

El llarguíssim temps transcorregut (30 anys) no ha servit per resoldre les mancances d'un disseny inicial discutible i com a mínim poc previsor. Un disseny que va contemplar un magnífic i relaxant estany l'entrada de l'hospital (que va generar petites inundacions al servei d'urgències durant molt temps) però no va preveure l'increment de les necessitats d'aparcament futures.

Això sí: aparcar resulta complicat, però, gratuït. Almenys una connotació positiva en aquest temps d'economies domestiques laminades per la crisi.

Per acabar aquestes reflexions sobre algunes vivències personals d'aquests darrers dies i sense sortir de l'àmbit del Comarcal de Blanes, permeteu-me reproduir les paraules d'una companya d'habitació del meu familiar, abans marxar cap a casa: "Estic encantada amb l'afecte i la sol·licitud amb què he estat tractada, tant al quiròfan com a planta. Em trec el barret davant d'uns professionals sanitaris que quan més putades els fan, quan més els retallen, quan més els empitjoren les condicions laborals, encara et tracten més bé".