l 17 d'agost eren a Barcelona. Allotjats a menys d'una milla de la Rambla. Van viure doncs, de molt a prop els esdeveniments que van sacsejar i convulsionar Catalunya i el món sencer la tarda d'aquell dijous. Una família americana de Pennsilvània (parella i dos fills) que, després de visitar tres o quatre dies els llocs més emblemàtics de la ciutat, tenia previst acabar les seves vacances a Blanes.
Espantats per la proximitat i la magnitud de l'atemptat, van posar-se en contacte amb els amfitrions. Havien decidit donar per acabada la seva estada a Catalunya i tornar cap a casa ràpidament. En el primer vol que trobessin. Una decisió, com a mínim, comprensible, per algú que acaba de viure un ensurt tan gran i tan a prop.
Després, però, d'unes hores i alguna conversa telefònica es van anar tranquil·litzant i reconsiderant la decisió inicial de «fugir» cap als Estats Units. Van pensar que tres o quatre dies de platja i desconnexió els anirien bé per relaxar-se, després d'un trasbals tan intens.
I així, diumenge al migdia van «aterrar» a Blanes... en taxi. Defugint encara el tren i altres transports col·lectius per temor i prudència. Els amfitrions els esperaven en algun lloc del passeig de Mar, davant la badia, per acomodar-los. El mateix passeig que la nit de dissabte, en lloc de la tradicional caminada de la nit de Sant Bonós, havia acollit un multitudinari, sentit i emotiu acte de rebuig al terrorisme i d'homenatge a les víctimes. En baixar del taxi i, després d'un primer cop d'ull, els rostres de tots quatre es varen il·luminar.
Al capvespre, arribava un missatge al mòbil dels amfitrions: Blanes, this is the heaven! (Blanes, és el paradís!) Potser un comentari exagerat, esbiaixat. Fruit de la tensió acumulada durant els tres dies que encara van haver de romandre a Barcelona després de l'atemptat. O, qui ho sap, potser fruit d'una mirada ingènua, fresca i sincera cap a un paisatge i un entorn que, sovint, els qui hi vivim i en gaudim cada dia no sabem apreciar ni valorar prou.
