Existeix algun tipus de conjunció astral que faci que la Selva sigui una comarca líder en la «producció» de presidents de la Generalitat? Com poden suposar, la pregunta no és més que una boutade, un petit acudit personal. Com ho és que em pregunti a mi mateix si l'origen dels dos darrers presidents em permet saltar el compromís amb Diari de Girona de cenyir-me a qüestions comarcals. He pensat, però, que ni que sigui per una vegada, els mencionats orígens de Carles Puigdemont i la recent elecció de Quim Torra com a president de la Generalitat (nascut a Blanes en el si d'una família de Santa Coloma de Farners) em donen butlla per fer algunes reflexions d'àmbit extracomarcal.
És discutible que un president (interí o no) comenci el seu camí llastrat per les piulades, manifestacions i articles en els quals blasmava la seva ideologia política, mostrant poca o cap voluntat integradora (de tota la societat catalana). S'ha disculpat, sí. Disculpar-se, però, no és sinònim de canviar de manera de pensar.
Crec que un dels desencerts del «procés» ha estat, precisament, menystenir, prescindir, obviar (escullin el verb més ajustat) els «altres» catalans. Ha faltat pedagogia, informació, comunicació, seducció... i ha sobrat suficiència i improvisació. Compartint plenament les angoixes d'un prestigiós articulista gironí, el que més em preocupa de tot plegat és la dificultat per conversar sincerament, cordialment i obertament i sense crispacions (del que pensem i com pensem) amb tothom.
Els que vivim a Catalunya sabem que el discurs de la fractura social, dels adoctrinaments, de la violència (aquest darrer argument és el que manté injustament empresonats a Madrid alguns polítics), etc., són exageracions o, directament, invents interessats. I que entre el supremacisme espanyol i el català no hi ha punt de comparació. Però també, si som autocrítics, hem de reconèixer que pel que fa al diàleg i la confiança entre ciutadans, alguna cosa ha canviat (empitjorat?) aquests darrers mesos a Catalunya. Tinc un bon amic que, quan li preguntes pel seu posicionament vers el «procés» contesta: «no ho tinc clar si soc 'indepe', però, si ho soc... amb aquests no i d'aquesta manera, tampoc!». Uns qüestionaments suficients perquè, en els dinars familiars, hagin acordat no treure el «tema». Trist.
Parlant de familiars, un de també molt proper em raona que, per canviar la societat, «l'statu quo» o el que sigui, no hi altra estratègia que la que algú va resumir amb la frase: «si es vol fer una truita, en algun moment s'han de trencar els ous». Absolutament d'acord. Però, és més fàcil remenar-los i fer la truita si aboquem el rovell i la clara dins un plat, després de percudir l'ou amb cura i precisió en el seu cantell, que, si per trencar-los, els percudim al cap d'algú i clara i rovell els regalimen cara avall. No sé què en deu pensar en Ferran Adrià, però, sincerament, no tinc gens clar que la «tècnica» amb la qual s'està intentant trencar els ous sigui la més adequada.
