Habitual de les seccions de cartes del lector de la premsa catalana, aquest gironí de 67 anys acaba de publicar el llibre A mesura que ens anem fent grans (CCG Edicions).

Jo pensava que es passava el dia escrivint cartes als diaris. D'on ha tret el temps d'escriure un llibre?

Doncs estant jubilat i aixecant-me a les 6 del matí.

No foti.

I tant. Sempre m'ha agradat escriure, i tot i que m'he buscat altres activitats, procuro sempre trobar un racó per fer-ho. Les cartes als diaris són una manera de manifestar allò que penso. De tant en tant trobo algú que em comenta que li ha agradat una carta meva, i miri, sempre agrada. Ara bé, una vegada també em van dir que era un ignorant...

No en faci cas, això acaba agradant. A mi també em passa.

(Riu) Sí, ja ho he vist algunes vegades. És que els seus articles són una mica...

Ja, ja. Anem al llibre: què passa a mesura que ens anem fent grans?

Hi ha persones que arriben a grans en plenitud, i en canvi n'hi ha altres que sembla que no hi han sabut arribar, perquè sempre es queixen d'una cosa o altra, sempre rondinen. De ser gran se n'ha d'aprendre, ja de joves ens hem de començar a preparar per arribar-hi.

Home, de joves ja ens hem de començar a preocupar per la vellesa?

Penso que sí. No em refereixo a pensar-hi constantment. Però sí a partir de determinada edat pensar què volem ser, què volem fer i com hi volem arribar.

Resumint: que hem de portar una vida sana, cuidar-nos.

Això primer, però també anar per la vida amb ganes de fer coses. I ser amable, no fer-te antipàtic. És a dir, pensar en la gent del nostre entorn.

Una de les coses que passen quan ens anem fent grans és que s'accentuen les manies?

És cert, això és bastant comú. Precisament una de les coses que hem de procurar és no caure en aquest mal. Si la gent gran es busca alguna activitat per omplir de vida els anys, no té tant de temps de pensar en els seus problemes. S'ha de sortir de casa, si un mateix no surt, els altres no aniran pas a buscar-lo. És necessari sortir, implicar-se en la societat.

Deia un professor que amb la vellesa havia augmentat la capacitat de treball...perquè ja no perdia temps corrent darrere les dones.

Bé, això depèn de cadascú...

No pateixi, no li estic preguntant si es troba en el mateix cas.

(Riu). Si fes això la que em correria darrere seria la meva dona.

Segons Plató, hem de témer la vellesa perquè mai no ve sola.

Sempre porta certes limitacions, un no pot fer tot allò que feia temps enrere. Però aporta també coses positives, com noves amistats, noves activitats. Cal mirar sempre la vessant positiva.

Qui afronta millor el pas del temps, els homes o les dones?

Potser elles en saben una mica més, perquè tenen més facilitat per trobar activitats. Molts homes es limiten a fer la partida, parar el sol o mirar les obres. I ara que hi ha les del TAV, n'hi ha per triar...(somriu).