El capitalisme és molt capritxós i per això se'ns fa difícil entendre'l. Hi ha milers d'autònoms que hi creuen fermament, només escolten als que l'encareixen, compleixen tots els seus manaments i no surten del taxi, del taller i d'anar tirant. En canvi n'hi ha d'altres com els Kirchner -un altre matrimoni que intenta liderar un país sent una parella tan sòlida que als votants els és igual el marit que la dona- que no fan més que posar a parir el capitalisme i com més l'insulten, més es folren. El capitalisme, en venjança, com més els beneficia, més els perjudica.
- El capitalisme és una merda: comprem un territori i avui val vuit vegades més.
- No hi ha dret, quin sistema tan injust.
Potser els cardenals que més blasfemen entre els marbres vaticans arriben a papes i, una vegada morts, a sants sobtats, però no és el que ens expliquen. El Déu de l'Antic Testament era capritxós com el capitalisme -mira la de coses que li va fer a Job, que creia més en Déu que en la riquesa- però després es va moderar i ja no és així. Ja només el capitalisme és un déu capritxós.
El magnífic escriptor Mario Vargas Llosa, que és un apòstol del mercat i no sol criticar els rics, ha posat a caldo els Kirchner. Els ha atacat per parlar contra el capitalisme i folrar-se, assenyalant les dues coses, no com si mengessin i callessin. En tot cas, el mateix article accentua aquesta contradicció que anima les vides dels Kirchner i augmenta els seus béns mentre ells van a la seva, a governar un país i a comprar un parell de milions de dòlars de tant en tant, amb l'únic afany de perdre diners. I si no passa com preveuen és, ja s'ha dit, per com n'és de capritxós el capitalisme.
