Vostè és molt optimista?

Tinc 53 anys i sí, tinc motius per ser optimista. He estat Defensor del Menor, he creat un centre de reforma molt dur a Conca, he conegut psicòpates, violadors... Però també presideixo la Fundación Pequeño Deseo i tinc una visió molt positiva. Crec que la gent, quan té la possibilitat de ser bona, és bona. Malgrat tot no s'ha d'oblidar que l'ésser humà és un animal, no necessàriament violent, però sí agressiu.

No resulta fàcil ser optimista en un món en crisi, on hi ha homes que maten les seves dones, nens que maten d'altres nens...

És veritat que hi ha homes que maten les seves dones, i la cosa té mal pronòstic. A més, és un tema que només s'intenta frenar amb lleis i actuacions policials. L'home, el mascle, és narcisista. També hi ha els casos de Marta del Castillo i els altres tres d'Andalusia, i crec que la clau és educar. Falta empatia i comprensió, i hi ha molts analfabets emocionals. I existeix una ruptura en la societat i molta incertesa. Però no estem a les portes d'una guerra mundial ni davant del mur de Berlín. L'optimisme és una obligació ètica.

Quan un adolescent és capaç de matar, en culpem l'entorn, el sistema; però què hi ha de la seva part de culpa? I, si en té, es tracta d'un cas recuperable?

És obvi que n'és corresponsable. A Conca vaig estar amb en Rafita, que venia d'una família "criminògena" però també tenia la seva part de responsabilitat, i havia de pagar pel que havia fet. Aquell noi es mirarà cada dia al mirall i es preguntarà si la seva vida paga la pena. Només això ja em dóna esperances.

Però qui fa entendre això als pares de la víctima? Cada vegada que hi ha un crim perpertrat per un menor es reobre el debat sobre la reforma de la llei.

És clar, el dolor dels pares és d'una altra mena, i també hi ha pares que són més venjatius que d'altres. Els pares de Mari Luz Cortés o els de Marta del Castillo en són ?exemples. Sobre si les sancions em semblen o no dures, diré que em semblen ridícules. En qualitat de ciutadà i pare, em semblen de fet escassíssimes. Ara, en qualitat d'expert les penes a menors em semblen equilibrades, ja que massa temps d'internament acaba animalitzant les persones. De fet, estem dins la mitjana europea. I tenim 80.000 persones dins presons i els centres s'han multiplicat per vuit.

Caldria, doncs, endurir la llei?

Quan hi va haver l'assassinat de Sandra Palo, vaig signar perquè així fos. Però hem de tenir clar que una llei més dura no canviarà els fets, que aquests seguirant essent els mateixos. Ara, cal treballar perquè el criminal entengui què és el sofriment. Tan sols el 30% dels violadors en sèrie ha pensat alguna vegada en què senten les seves víctimes.

Reivindica vostè el jove, l'ancià i el professor.

Sí, el meu llibre té a veure amb l'educació. Per això vaig demanar al ministre Ángel Gabilondo que en fes el pròleg.

I què és el que es pot demanar a la vida?

No pas més d'allò que la vida pot arribar a donar.