Una fotografia té la virtut de fixar moments que capturen el relat d'una vida. Una d'aquestes instantànies, un retrat de Billy el Nen, s'acaba de subhastar per més de 2,5 milions i mig d'euros. Mostra un noi desmanegat, vestit com qualsevol pistoler d'una pel·lícula de l'oest, amb la roba arrugada i duent barret, mirant a càmera i amb un Winchester a la mà. En un món articulat per la imatge, aquesta no passa desapercebuda, suposo que per la innocència que desprèn el noi, que havia mort 21 persones, una per any de la seva vida i que, poc temps després, moria a mans d'un altre personatge llegendari: el comissari Pat Garrett.
Han passat 130 anys des d'aquella imatge feta en ferrotip i la fotografia ha evolucionat. No vull dir que totes les que es fan ara siguin estratègiques però la majoria respon a una intencionalitat lluny de tota espontaneïtat. El màrqueting imposa els dictats més enllà del que podem arribar a especular. No obstant això, encara hi ha fotografies de premsa que no em deixen indiferent. D'entre tot aquest univers icònic que ens envolta, dues fotos criden especialment l'atenció: una presenta la duquessa de Cambridge passant revista a la Guàrdia Irlandesa amb l'atenta mirada de reüll d'un dels seus membres. L'esposa del príncep Guillem es mostra riallera, estrenant-se en el protocol de la cort, amb una naturalitat assajada que no puc evitar mirar amb certa compassió. L'altra mostra l'esposa i les dues filles de Barack Obama, de safari per la reserva Madikwe a Sud-àfrica a bord d'un jeep descapotat on tots els seus ocupants, vuit persones en total, són negres. Mirant-la, no deixo de pensar que el president nord-americà és negre, un fet sense precedents al qual encara no m'he acostumat. Sort de la fotografia per fer notòria aquesta realitat.
