Desaparegudes de l'àmbit urbà, esmorteïdes per la fresa del trànsit, per la remor indestriable de televisors, músiques i converses que conflueixen a la llenca farcida de cotxes, contenidors i semàfors que és el carrer d'una ciutat, sordes i mudes, les campanes només són vives als pobles. Quan sents el so perllongat i dens, aquell toc que exhaureix la vibració, saps que algun veí ha mort. El so allargassat sembla una última resistència i és una resistència compartida.
Cada hora, el toc de les campanes ens recorda la insensatesa humana. "Hem imaginat un patró -escrivia Pairolí- per encabir-hi el més temible dels fenòmens físics: el temps". Quatre tocs seguits per dir que són en punt i un per cada hora. T'acompanyen quan surts a caminar i quan divagues i mires de saber on et du la vida que vas fent, o que els altres van fent per a tu. Marcar el temps, dibuixar-lo fonedís entre la piuladissa d'ocells, el bram del vent, o els sons del treball dels homes i les dones, mostra també l'entendridora pretensió humana de controlar fins els dies i les nits que ens queden.
De nit, conviure amb el so de les campanes (i amb els udols de les òlibes, els gemecs dels rucs i els lladrucs de gossos invisibles) és una forma de civilització que diu molt de nosaltres. Quan l'ànim és serè i la vida sembla ben dirigida, els beneficis de la son hi passen per sobre: ni les sents. Quan la vida t'angoixa i encares les nits amb desfici i malestar, les campanes t'ajuden a passar per aquest pont fràgil de l'existència que és la vigília. En els temps que corren, quan els mercats són els amos del món, cada cop hi haurà més angoixats que ho duguin als jutjats. "Que callin les campanes, diran, ja que no podem fer callar el nostre malestar".
